Wilt s’ha perdut. Tom Sharpe. Columna Edicions. 2004.

Novel·la que explica les desventures de Henry Wilt, un dels personatges més populars de la literatura anglesa contemporània, mentre la seva família visita un oncle ric que viu a Nord-amèrica.

La ironia, el sarcasme, la crítica abocada pel broc gros, són les armes de l’autor per despullar polítics, policies, metges, psiquiatres i, sobretot, les societats americana i anglesa. Fa servir un llenguatge senzill i col·loquial, un llenguatge que és més un mitjà que no pas un fi en si mateix. Diuen que Tom Sharpe va tirar moltíssimes pàgines abans de donar per bona la versió definitiva d’aquest llibre. Li ho agraïm.

Els embolics i malentesos de Wilt ens continuen fent petar de riure. També el seu poc interès pels convencionalismes i el seu conformisme amb la dona i les quatre filles que són francament dinamitables.

“De tant en tant, quan per dinar havia begut més de les dues gerres de cervesa de costum, buscava un lloc arrecerat darrere una tanca i, havent-se assegurat que al camp no hi havia bestiar (li feia una por especial trobar-se un toro), recolzava el cap a la motxilla i feia una becaina de mitja hora abans de continuar caminant. No hi havia cap necessitat d’anar de pressa, tenia tot el temps del món perquè no anava enlloc”.

L’escriptor Tom Sharpe passa nou mesos de l’any a una casa que té a Llafranc. Allà troba l’aïllament i la tranquil·litat necessària per escriure, no parla català i poca gent entén l’anglès. La sanitat catalana, diu, és molt millor que l’anglesa i és per això que el llibre està dedicat als metges catalans.

Aquest volum de dues-centes quaranta-sis pàgines quedarà amorrat al meu piló de “novel·les d’humor angleses”.