7 de març de 2006

Feliu Formosa. Cançoner. 20.

Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrera teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

2 Comments:

Anonymous Neus (fulla..) said...

Gràcies per compartir les teves lectures, impressions i bagatge cultural amb tots nosaltres. Amb tu cada dia n'aprenem una mica més...

12 de març, 2006 20:13  
Blogger Biel Barnils said...

Gràcies Neus, amb tu també aprenc moltíssimes coses.

04 de desembre, 2006 17:10  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home