28 de desembre de 2017

Francesco Petrarca. Cançoner.


35

Solo e pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi e lenti,
e gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio uman la rena stampi.

Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d'alegrezza spenti
di fuor si legge com'io dentro avampi:

sì ch'io mi credo omai che monti e piagge
e fiumi e selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch'è celata altrui.

Ma pur sì aspre vie né si selvagge
cercar non so ch'Amor non venga sempre
ragionando con meco, ed io co·llui.


Versió d'en Miquel Desclot 

Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l'esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.

No trobo altre refugi que els camins
per burlar l'adonar-se'n de la gent,
perquè en tot acte d'alegria absent
es veu de fora estant com cremo endins:

tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.

Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home