12 de setembre de 2017

Horaci. Epodes.


XI

Petti, nihil me sicut antea iuvat
scribere versiculos
amore percussum gravi, amore, qui me praeter omnis expetit
mollibus in pueris aut in puellis urere.
hic tertius December, ex quo destiti
Inachia furere, silvis honorem decutit.
heu me, per Vrbem (nam pudet tanti mali)
fabula quanta fui, conviviorum et paenitet,
in quis amantem languor et silentium
arguit et latere petitus imo spiritus.
'contrane lucrum nil valere candidum
pauperis ingenium' querebar adplorans tibi,
simul calentis inverecundus deus
fervidiore mero arcana promorat loco.
'quodsi meis inaestuet praecordiis
libera bilis, ut haec ingrata ventis dividat
fomenta volnus nil malum levantia,
desinet inparibus certare submotus pudor.'
ubi haec severus te palam laudaveram,
iussus abire domum ferebar incerto pede
ad non amicos heu mihi postis et heu
limina dura, quibus lumbos et infregi latus.
nunc gloriantis quamlibet mulierculam
vincere mollitia amor Lycisci me tenet;
unde expedire non amicorum queant
libera consilia nec contumeliae graves,
sed alius ardor aut puellae candidae
aut teretis pueri longam renodantis comam.


Traducció d’en Josep Vergés 

Peti, ja no m’agrada, com abans, d’escriure versos, perquè m’ha atuït un feixuc cop de l’Amor; l’Amor vol que jo, més que cap altre, m’abrandi pels minyons gerds o per les noies. Aquest desembre, que ara despulla els boscs de llur agençament, és el tercer d’ençà que vaig deixar d’estar boig per Inàquia. Ai, pobre de mi! Per tota la ciutat -ara n’estic ben avergonyit- de quines enraonies no vaig ésser objecte! I em dolc d’aquells convits en els quals el meu amor es feia palès en la meva llangor, el meu silenci i els sospirs que em sortien del fons del pit. “¿És que davant dels diners no té cap força el cor sincer d’un pobre?” em planyia, desfogant-me amb tu, bon punt el déu insolent havia fet que jo, escalfat per un vi massa fort, fes sortir de llur amagatall els meus secrets. “Però, si el fel em bull desfermat dins el pit, fins al punt d’escampar als vents aquests remeis ingrats que no alleugen gens la meva greu ferida, el meu amor propi, del qual ja m’he desprès, deixarà de lluitar amb uns rivals que no es poden comparar amb mi”. I després d’haver proclamat davant teu amb gran fermesa aquest propòsit, tot i que tu m’aconsellaves que me n’anés a casa, jo m’adreçava amb passa vacil·lant a una porta, ai! no pas amiga i, ai! a un dur llindar on em vaig rompre els lloms i les costelles. 
Ara em té pres l’amor de Licisc, que es gloria de vèncer en gerdor qualsevol noia, i res no me’n podria separar, ni els francs consells ni els blasmes severs dels amics, res, si no és un nou abrandament per una noia radiant o per un minyó de os tornejat, que es recull en un nus la llarga cabellera.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home