Dotze mestres. Maurici Serrahima. Edicions Destino. 1972.

Els mestres són Verdaguer, Oller, Vayreda, Casellas, Ruyra, Maragall, Bertrana, Català, Carner, Gaziel, Riba i Sagarra. En podrien ser molts altres però aquests són alguns dels imprescindibles per saber d’on venim, literàriament parlant. Tots ells van néixer a mitjans-finals del segle XIX i desenvoluparen la seva obra a principis-mitjans del XX. 

Els coneixements i les maneres d’explicar-se de l’autor dels assaigs són una delícia per assaborir-la les vegades que faci falta. 

“Josep Maria de Sagarra ha estat un dels pocs grans escriptors del país que ha arribat de ple al gran públic. Dels de primer rengle, gairebé només hi podríem afegir, en primer terme, Verdaguer, i també Guimerà i Rusiñol. I, entre els vivents, Josep Pla. 

És prou curiós que, d’entre tots cinc, n’hi hagi tres —els tres més importants— de tan lligats a la terra. Verdaguer i Pla, directament pagesos. I Sagarra, nascut al carrer de Mercaders de Barcelona, però fill d’una vella família de la noblesa terratinent del país i, com a tal, lligada a la vida camperola, per la tradició i per unes llargues estades a les propietats; en tot cas, molt més a prop de la terra que del món dels afers en el qual vivia la burgesia del país. Tots tres dels qui, quan escriuen, no diuen un arbre, sinó un roure o un castanyer, ni tampoc un ocell, sinó una cadernera o una mallerenga”. 

Aquest volum de tres centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “clàssics de la crítica literària catalana que feia anys que volia llegir i que el va reeditar Edicions de 1984”.