Joan Vinyoli. Encara les paraules. Estranya consistència.

Passejo sense pensar en res que no sigui
desaprendre de fer-me cap propòsit,
filant teranyines —atrapar-hi
de tant en tant insectes de paraula
que mai no sé què volen dir.
Deixa que et fugin. Torna vagament
al lloc d'on venies.
A la cantonada,
tres dones parlen del polsim dels corcs
de la biblioteca,
mentre al jardí ple de verdors, al pont
xinès, un home entotsolant-se toca
les canyes de bambú.

És així com d’un femer el gira-sol
o de la fosca el llevant puja.
Baixo d'un tren llarguíssim aturat
a ple camp a la nit:
el món se'm torna gelatina freda.

Biel Barnils • Joan Vinyoli. Encara les paraules. Estranya consistència.