6 de gener de 2016

Iijima Kōichi. La llengua materna.


Traducció de Felícia Fuster i Naoyuki Sawada


Durant el mig any que he estat a l'estranger
ni una sola vegada he desitjat
escriure cap poema.
Oblidant-me de mi mateix
vagarejava.
Em preguntaven per què no escrivia
i no sabia respondre.

De retorn al Japó,
després d'un cert temps,
no podria deixar d'escriure'n.
Finalment,
ara comprenc el mig any
de rodamón sense escriure poemes.
He retornat altra vegada
a la llengua materna.

En el mot llengua materna
hi ha mare, pàtria, llenguatge.
Durant aquell mig any intentava convence'm
que estava separat de la mare, la pàtria i el llenguatge,
caminava per la realitat
sense ferir-me.
Escriure no m'era necessari
quasi.

A l'abril, Paul Celan
es suïcidà tirant-se al Sena.
Crec que puc comprendre
l'acte del poeta jueu.
La poesia és trista.
Diuen que la poesia corregeix el llenguatge.
Per a mi no és així.
Cada dia em fereixo amb la llengua materna,
cada nit me n'he d'anar
cap a una altra llengua materna.
Això que em fa escriure poemes, i fa que encara existeixi.

1974




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home