La primavera a Pequín. Un dietari. Francesc Parcerisas. Quaderns Crema. 2013.

L’autor fou convidat a impartir uns seminaris a la Universitat d’Estudis Estrangers de Pequín durant el mes de maig de 2011. Aquest llibre recull una part de tot allò que hi va observar i reflexionar. També s’hi van intercal·lant belles versions de versions de poemes xinesos a partir de l’anglès i tots els somnis que fou capaç de retenir. 

Una agradable lectura que ens transporta a la capital de la Xina però, sobretot, a certes interioritats d’aquest poeta, traductor i crític. 

“L’astorament davant un paisatge, davant els dits d’un peu que juga a la sorra, o davant el rostre innocent d’una criatura, una peça de terrissa, o una primera claror del dia damunt el mar no té, em sembla, paral·lel possible en l’opinió. ¿Quina mena de pensament pretensiós pot creure que ha descobert una idea que tothom considerarà esbalaïdora, bella o contundent? Jo, que sóc un agnòstic convençut, en tinc prou amb mirar una estoneta la nit clara de maig, aquest univers profund i fosc amb formacions lletoses com filagarses espesses i infinites, per creure que és més senzill i honrat decantar-se per la descripció despullada, positiva, estricta, provar de dir allò que hom veu, sense altre judici que el de la tria dels mots, que no pas voler crear una opinió enraonada o contundent, una raó o justificació del món, sempre massa fràgil i personalista. Hi ha una frase de l’Enric Sòria al seu llibre Mentre parlem que m’agrada molt i que ho resumeix molt bé: “El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci”El llenguatge que descriu el món que anomenem “objectiu” malda, en els seus millors moments, per defugir aquesta trivialitat, però el llenguatge que descriu el fum que ens surt del cap i que ens sol semblar tan important malda, cosa encara més preocupant, per donar respostes al silenci”. 

Aquest volum de cent noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que en contenen molts”.