Dos taüts negres i dos de blancs. Pep Coll. Proa. 2013.

És a partir de dinou personatges, que ocupen cadascun d’ells un capítol, que es narra la història, tan bèstia com verídica, de l’assassinat de quatre persones d’un mateixa família a les masies de Carreu, a prop de la Pobla de Segur. 

L’autor, amb molt d’ofici i una llengua ferma, fa córrer l’argument talment com si baixés tot ell per la Noguera Pallaresa i recollís les aigües de tots els seus afluents, amb la postguerra civil i els seus efectes secundaris de rerefons. 

“Un voltor comú, m’informà el guia, i veient la meua cara de fàstic, es posà a fer elogis de la noble missió que realitzen els seus animals preferits. Si no fos per ells, argumentava, aquesta carronya esdevindria un munt de podridura, tard o d’hora acabaria desapareixent del tot. En canvi, ara la carn de la vaca es convertirà en carn de voltor, d’alguna manera l’animal mort continuarà viu, volant per damunt de valls i de muntanyes. I em va posar a l’altura dels seus excelsos carronyaires: Al capdavall, tu també has pujat aquí dalt a buscar carn morta, no és cert? Potser sí, vaig admetre per seguir-li la broma. Però no com aquests voltors subvencionats de la reserva. A mi, la carnota no me la regala ningú”. 

Aquest llibre de quatre-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig llegir d’una tirada aquest estiu passat”.