14 de gener de 2015

Jaume Coll Mariné. Quanta aigua clara als ulls de la veïna. La son dels conills.


El bosc grata amb el morro dins la terra
i les escorces dels seus arbres,
enfanga les escorces dels seus arbres
amb el seu cos massa dur i ample
per ser un sol cos.

Ha nedat dins l'aigua marró
del seu ventre de pluja i dins el fang;
ha nedat dins la terra i dins la son;
i va deixant un rastre de pèls i de sang
que no són de ningú.

Refrega el seu cos contra el ventre de les bèsties,
que criden el seu nom de carn i fusta.
Així es nodreix tot ell i sempre.

El bosc ho observa i ho vol tot.
Ell és la son, la mort dels roures,
la Nit, i la Muntanya.
Ell és el Vent, la Llum, que són el món,
la son dels gossos i els conills,

el Fred, i la llengua esponjosa del senglar.
És els ocells que exploten contra el fang
amb cada nit, quan res no es mou

i tot ressona massa fort per poder entendre-ho.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home