15 d’abril de 2014

Pep Rosanes-Creus. L’illa del tresor. Notícia de Lisboa.



Li truca després de sortir del restaurant,
perquè a dins hi canten fados i no cal
molestar ningú, a l’Alfama, amb la veu
d’un intrús mòbil. Al darrera, el castell
no mira res. Al costat, ni l’aigua del Tejo
no mira res. ¿Ets tu? ¿De veritat que ets tu?
¿Ets tu que li truques des de la ciutat vella?
Al final passarem dos dies més aquí.
Digue’m què hi hem de veure. Glups, potser les tombes
a dos Prazères, cementiri d’un poeta
que glopejava aiguardent. ¿Tu, de debò?
¿Has segut amb ell i no heu fet ni manetes?
No li demana si torna quan la veurà.
Una trucada és molt més que una promesa,
ho saben també les pedres que hi ha pel món.
¿Vuit dies encara i vuit més sense veure’t?
Merda de penitent imitant el llimac.
Li agrada sentir-la contenta, que truqui
des de Lisboa, i no sap com dormirà
aquesta nit, és segur que divinament.
A ella li agrada haver-lo trobat,
no parlar amb l’automàtic. Des de la nit
de l’estranger, o de casa, on estrangers
ho som tots, qualsevol pot morir d’enyorança.

23/09/06





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home