22 de març de 2013

Xevi Pujol. Inèdit.



Això que ara vivim és ja fora de temps,
perquè potser l’amor ha mort fa dies
i el confonem pel seu espectre, que se li assembla molt
però no respira, i així tu i jo
som com llums nadalencs en un suburbi
que la brigada triga a retirar, passades festes,
com les monedes que van llençar uns amants
per desitjar-se sort, en unes fonts d’una ciutat estrangera,
com peces d’automòbil en l’herba d’una cuneta
massa petites per ser recollides, després d’un accident,
com el cartell mig arrencat que el vent fa moure
d’un circ que ja fa mesos que se’n va anar a una altra ciutat,
o com les mosques que s’arrapen, arraïmades,
a l’obertura humida dels ulls d’un cadàver.








Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

2 Comments:

Blogger Olga Xirinacs said...

Bon poema, que s'arrapa a la carn com el color mort dels últims neons.

24 de març, 2013 19:30  
Anonymous Anònim said...

Molt maco aquest poema

25 de març, 2013 23:02  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home