Els mots. Jean-Paul Sartre. Aymà editora. 1965.

A partir de dos capítols, llegir i escriure, l’autor rememora les il·lusions i les pretensions fins als deu anys. 

Són, de fet, unes memòries escrites als cinquanta anys que expliquen la seva infantesa i l’ambient familiar que s’hi respirava, la seva dèria prematura primer pel llegir i després per l'escriure; dèria que l'acompanyarà tota la vida. 

“Vaig començar la meva vida com l’acabaré segurament: entremig dels llibres. Al despatx de l’avi n’hi havia pertot; era prohibit d’espolsar-los tret d’una vegada l’any, abans que, pel mes d’octubre, reprenguessin els cursos. Encara no sabia de llegir, que ja les venerava, aqueixes pedres estontolades: dretes o decantades, atapeïdes com rajols als prestatges de la biblioteca o espaiades noblement en unes avingudes de menhirs, endevinava que la prosperitat de la nostra família en depenia. Totes s’assemblaven; jo em movia dins un minúscul santuari, voltat de monuments rabassuts, antics, que m’havien vist néixer, que em veurien morir, la permanència dels quals em garantia un esdevenidor tan calmós com el passat. Les tocava d’amagat per tal d’honorar les meves mans amb la pols llur; però, la veritat, no sabia què fer-ne, i assistia cada dia a unes cerimònies de les quals se m’escapava el sentit: l’avi -tan poc traçut, ordinàriament, que la mare li havia de cordar els guants -manejava aquests objectes culturals amb una destresa d’oficiant”.

Aquest volum de cent setanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la mare dels anys seixanta que m’he volgut endur com un tresor”.