27 de juliol de 2012

L’estiu sense homes. Siri Hustvedt. Editorial Empúries. 2011.

Després de molts anys de matrimoni el seu home la deixa per una altra. Embogeix, literalment, i per airejar-se fuig de la ciutat i s’instal·la a prop de la seva mare. Allà munta un taller de poesia per a jovenetes adolescents i intenta encarar la nova situació.
Divertida i tràgica, profunda i superficial, ho té tot per entuisasmar a algunes lectores o indignar a alguns lectors. Ho provin, sigui estiu o hivern, amb homes o sense.

“Va començar a la biblioteca, amb Kant. Les biblioteques són fàbriques de somnis sexuals. La llangor t’hi porta. El cos ha de trobar la posició –una cama creuada, el palmell on et recolzes, una esquena que s’estira- però no té res a fer. T’hi porten la lectura i l’anar aixecant els ulls del text; el cervell es desentén del llibre i se’n va cap a una cuixa o un colze, real o imaginat. La penombra de les lleixes t’hi porta, perquè suggereix coses amagades. L’olor seca del paper i de les cobertes t’hi porta, i molt possiblement l’olor de cola vella també. No era un Kant difícil: la Crítica de la raó pràctica, molt més senzilla que no pas la pura, però jo tenia vint anys i la pràctica ja era prou difícil, i ell es va acotar cap a mi per veure quin llibre llegia. L’alè càlid, la barba, molt a prop. La camisa blanca del professor B., l’espatlla a dos centímetres de la meva. Em vaig enravenar tota, però no vaig dir res. Llavors ell va llegir alguna cosa en veu molt baixa, però l’única paraula que vaig entendre va ser tutela. La va dir lentament, emfasitzant cada síl·laba, i ja vaig ser tota seva. La cosa va acabar malament, com se sol dir, sigui qui sigui qui diu aquestes frases, però la mirada d’ell quan em despullava –“No, primer la brusa. Ara la faldilla. A poc a poc”-, els dits llargs que es movien lentament pel meu pèl púbic i que després s’enretiraven, burxant-me, somrient, fent-me desesperar; aquells plaers libidinosos de la biblioteca un cop tancada els guardo molt bé a la memòria”.

Aquest llibre de cent noranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-de-no-la-dona-de-Paul-Auster,- sinó-que-ell-és-el-seu-home”.

Etiquetes de comentaris:

5 que prenen la paraula links to this post

5 Comments:

Blogger matilde urbach said...

Biel, si no et fa res, et pillo el text pel bloc de casa.

27 de juliol, 2012 16:32  
Blogger Biel Barnils said...

Pilla pilla, Matilde, tot teu!

27 de juliol, 2012 17:27  
Blogger marina said...

Només amb aquest trosset ja em pica la curiositat!

i m'agrada l'etiqueta que li has posat al piló hehehe

salut!

29 de juliol, 2012 14:44  
Anonymous Núria said...

El tinc a la tauleta de nit. Hi consta com una de les meves promeses literàries d'aquest estiu! Ja posarem opinions en comú.

02 d’agost, 2012 17:24  
Anonymous Anònim said...

Per fer-se una idea global de l´obra de l´autora cal llegir Allò que tant vaig estimar o l´assaig La mujer temblorosa.
No entenc la reacció de la protagonista (professora) quan el marit la deixa, i més val un estiu sense homes que males companyies.

Imma C.

02 d’agost, 2012 18:45  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home