26 de juny de 2012

Els fills. Franz Kafka. Editorial Empúries. 1999.

L’autor no va tenir descendència i deia que els seus fills eren els seus llibres. De tots ells només hauria salvat de la foguera les narracions La condemna, El fogoner i La metamorfosi. Sort n’hi ha que el seu amic Max Brod no li feu cas i les salvà totes.
Aquest volum les recull totes tres, sota el títol que ell hauria volgut, juntament amb l’implacable Carta al pare.

“La impossibilitat d’un tracte tranquil va tenir encara una altra conseqüència, molt natural en realitat: vaig desaprendre de parlar. Segurament tampoc no hauria arribat a ésser cap gran orador, però sí que hauria dominat el llenguatge humà amb la fluïdesa habitual. Però tu ben aviat em vas negar la paraula, la teva amenaça: Ni un mot de rèplica! i la mà alçada m’acompanyen ja de sempre. Quan parlava al teu davant –tu ets un orador excel·lent si es tracta dels teus assumptes–, començava a embarbussar-me i a quequejar, i això també et molestava; a la fi vaig callar, primer potser per tossuderia, després perquè no podia ni pensar ni parlar al teu davant. I com que en realitat el meu educador vas ser tu, això va tenir efectes en tota la meva vida”.

Aquestes dues-centes dotze pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que contenen llibres”.

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home