Diari d’hivern. Paul Auster. Edicions 62. 2012.

Amb seixanta-quatre anys l’autor confessa que entra a l’hivern de la seva vida. És el moment de descriure paratges concrets del seu passat, les vint-i-una cases on va viure, que són el fil per explicar com era i què feia llavors, la degradació del seu cos, les dones que ha conegut i tot allò que inesperadament va estirant la memòria, creient-ho abolit. 

Una parada a la no-ficció després de tanta ficció acumulada.

“Un entorn espartà, sí, però l’entorn no ha estat mai gens important en relació amb la teva feina, ja que l’únic espai que ocupes quan escrius els teus llibres és la pàgina que tens al davant, i l’habitació on estàs assegut, les diverses habitacions on has estat assegut aquests més de quatre anys, són del tot invisibles mentre fas avançar la ploma per la pàgina de la llibreta o mentre passes el que has escrit a una pàgina neta amb la màquina d’escriure, la mateixa màquina que has fet servir des que vas tornar de França el 1974, una Olympia portàtil que vas comprar de segona mà a un amic per quaranta dòlars –una relíquia que encara funciona, fabricada a l’Alemanya oriental fa més de mig segle, i que sens dubte continuarà funcionant molt després que et moris. El número de l’estudi t’agradava pel que podia simbolitzar. 1-I feia referència al jo únic, a la persona solitària reclosa en aquell búnquer durant set o vuit hores al dia, un home silenciós, aïllat de la resta del món, dia rera dia assegut a l’escriptori sense cap altre objectiu que explorar l’interior del seu cap”.

Aquest volum de cent noranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquesta editorial d’editorials en el seu cinquantè aniversari, i que serveixi d’homenatge”.

KOSMOPOLIS// Paul Auster. Presentació del llibre “Diari d’hivern” (VO Trad. Ca/En) from CCCB on Vimeo.