Laia Noguera i Clofent. Inèdit.

M’he estirat.
Ara m’adono que espero que es faci de nit. L’existència se m’obre a sobre com un traç i no em sembla de cap de les maneres malvada o difícil o ni tan sols comprensible. Li veig les fronteres, els nuclis, els trencalls, la seva manca evident de consistència. No vas enlloc vagis on vagis. No ets ningú siguis qui siguis. I no em fa res. Em veig jugant amb les esferes. Després m’aixeco i corro cap als arbres i m’hi embranco. Em disfresso i desitjo que m’estimin i em concedeixo la paraula. Arrenglero, esmicolo. Més enllà m’adono que nedo a l’oceà, però no tinc potes i em faig una barca i m’hi enfilo. Una ombra s’allargassa i proclamo que em sembla que això és ser feliç. La lluita es fa extrema. Dimonis, piròmans. I ara caic i m’enfonso als esculls. I ara el veig. I, després, el desert, les muntanyes, les pedres. Treure, treure, callar, renunciar. I em poso a jugar amb les esferes. No sóc ningú. No sé res. No sóc enlloc.
M'estiro i m'adono que espero.

Biel Barnils Carrera · Laia Noguera. Inèdit.