La Catalunya antifeixista. El govern Tarradellas enfront de la crisi política i social (setembre de 1936-abril de 1937). Josep Antoni Pozo González. Edicions DAU. 2012.

Als antecedents dels fets de maig s’hi barreja un calaix de pols oposats entre partidaris de la revolució social més enllà de la guerra, la dels partidaris de repetir la proporcionalitat política al govern a totes les poblacions, la de les col·lectivitzacions i les prerrogatives.

Es buscaven armes al front per desarmar els incontrolats. I també hi ha la CNT i POUM amb l’ERC, ACR, PSUC i UR.

“Val a dir que l’experiència dels mesos anteriors havia demostrat que la línia que separava la legalitat republicana de la legitimitat revolucionària era, no només molt estreta i fàcilment traspassada, sinó que a més, sovint l’existència o la defensa d’una d’elles no garantia l’existència o la defensa de l’altra. Més exactament: en general s’havia pogut observar com la lluita contra el feixisme no s’associava necessàriament amb el restabliment de la legalitat republicana, àdhuc, de la legalitat republicana remodelada i adaptada a la nova situació. Pel contrari, s’associava a les conquestes de la Revolució, al fet que les organitzacions obreres tinguessin efectivament el control sobre el poder polític local, a les mesures que tendien a satisfer les reivindicacions d’antany –i a la impossibilitat de fer-ho sense atacar a fons la propietat privada i els mecanismes polítics tradicionals-, i a les mesures de protecció que lligaven la sort de molts obrers al manteniment de les incautacions o col·lectivitzacions d’empreses, terres o serveis, etc. I totes elles, a l’existència d’un poder revolucionari o d’una correlació de forces determinada que en principi les garantia”.

Aquestes tres-centes quatre pàgines quedaran amorrades al piló de “més llum a la guerra civil, de volum en volum del DAU”.