Baules i llenguatges. Lluís Calvo. Edicions 3 i 4. 2011.

El coneixement és una llarga cadena que ve de segles enllà tot projectant-se cap al futur i està format per unes baules que s’interrelacionen entre elles. Calvo ens mostra el seu vast univers literari i filosòfic, intercal·lant apunts dietarístics i descripcions, aforismes i opinions, com una baula més de la nostra cultura, cadena que es va prolongant a cada generació.

Poetitza quan escriu assaig i assaja quan escriu poesia, suposant que això dels gèneres literaris tingui, encara a hores d’ara, alguna raó de ser.

“Clastres considera, d’acord amb el discurs naïf dels salvatges, que sols els poetes i els pensadors tenen en compte que el llenguatge no és un mer instrument. La nostra civilització, però, perd com més va més el sentit del valor lingüístic a causa de l’excés d’ús a què el sotmet. El llenguatge de l’home civilitzat es converteix en una cosa totalment exterior, en un simple mitjà de comunicació i d’informació. L’home primitiu manté, en canvi, un contacte amb el què és sagrat i una relació interior amb el llenguatge. Clastres conclou:

Per a l’home primitiu no existeix el llenguatge poètic, ja que el seu llenguatge ja és en si mateix un poema natural en què reposa el valor dels mots.

No deixa de sorprendre aquest sentit afuat de la poesia en uns col·lectius que encara avui dia són tristament menystinguts. El lligam entre la paraula selvàtica que se situa fora del circuit utilitari i l’actuació del cap que parla tot sol amb l’objectiu de mantenir el grup social fora del poder i la violència confomen una imatge plenament actual. Que no s’encarna, avui dia, en les tribus malauradament occidentalitzades i delmades, sinó en un personatge ben concret: el poeta, el somiador”.

Aquest volum de dues-centes noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló “llibres que et van dedicar Al-Biel- aquests-Baules-i-llenguatges,-encreuament-de-la-poesia,-el-llenguatge-i-el-pensament.-Amb- amistat,-Lluís.-Gener-2012”.