Danielle Collobert. Il donc.

se lance – avec effort – l’arrachement continuel d’un corps – se lance – trébuchant – s'arrête – repart – mots lancés en avant – plie des lèvres – plie de tout son corps – tombe – se relève – dans la phrase jaillie du désir – court encore vers l’autre voix – retombe – reste là – immobilité – dans la répétition d’un même mot – à prononcer clairement – à haute voix – pour tous – enfin dehors – à genoux – dans le mot – enfin se livre

Traducció d’Antoni Clapés i Víctor Sunyol

Allò doncs.

es llança – amb esforç – l’arrabassament continuat d’un cos – es llança – ensopegant – s’atura – torna a marxar – paraules llançades endavant – es replega amb els llavis – es replega amb el cos sencer – cau – es torna a aixecar – en la frase sorgida del desig – corre encara cap a l’altra veu – torna a caure – es queda aquí – immobilitat – en la repetició d’un mateix mot – per pronunciar clarament – en veu alta – per a tots – finalment a fora – agenollat – en el mot – finalment es lliura

Biel Barnils · Danielle Collobert. Es llança.

Octubre. Miquel Pairolí. Acontravent. 2010.

Tercer dietari de l’autor, escrit entre els anys 2005 i 2009, on hi gasta un estil que ens pot recordar el de Josep Pla; ell ho diu, no se n’amaga. I ens ha agradat, l’hem assaborit com qui menja una fruita de temporada, carnosa i fresca, sense additius, sense falses presentacions.

Avui, casualitats de la vida, llegeixo la notícia de la seva mort. Ens ha deixat una obra sòlida i coherent que defugia el gat per llebre i els focs d’artifici. Els seus interessos també van passar pel gènere de la narrativa i l’articulisme. Faríem bé de reivindicar-lo, de propagar-lo o de, senzillament, llegir-lo.

“La terra, les eines. -Emili Manzano, a Pinyols d’aubercoc, escriu: Treballar la terra és conversar amb els morts, com llegir els clàssics. A la frase coincideixen exactitud i senzillesa. Jo també he tingut força vegades aquesta conversa. La tinc molts dies que treballo una bona estona a l’hort. Aleshores, penso en els avantpassats que van llaurar aquesta mateixa terra, que van adobar-la, regalar-la, collir-ne els fruits, com ara faig jo. Un dia, ja fa temps, vaig adonar-me d’aquesta insistència en el record. Per tant, ja n’era conscient que vaig trobar la mateixa idea expressada en el llibre de Manzano. Devia ser per un motiu d’identificació que la frase em va atreure i vaig subratllar-la de segudia. Per què conversem amb els morts quan treballem la terra? És una mena de comunicació a través de la matèria, de la substància? És la terra mateixa que ens els fa avinents i propers i ens els retorna? La terra que ells van cultivar i que ara conreo... La terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l’esforç de les generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona, mitjançant uns mateixos gestos, trabucar-la, afinar-la, obrir-hi solcs, a través d’uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit”.

Aquest volum de dues centes noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló “d’aquell que va escriure amb tota la raó del món que travessem-temps-molt-adversos-per-al-sentit-crític,-per-a-la-reflexió-i-per-a-la-memòria.-Són-tres-bèsties-negres-per-als-poders-que-ara-ens-governen-i-que-ens-volen-dòcils,-emotius-i-oblidadissos.