Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta (1943-1978). La pau de l’abisme.

Fill de puta, no marxes? L’abisme és un perill
pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra
sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill
del clar de lluna? El brau prepara la guitarra

per les portes i els cràters. Trist cabdill de cordill,
avar de les ortigues, tanques el cel amb barra
i degolles els bous. ¿Per què no marxes, fill
de puta? ¿Per ventura la tenebra t’amarra

damunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cul
troba el món tosc i gruny i amaga l’arma bruta?
Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insult

tan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputa
la paret de la platja. Ah, tant d’odi insepult,
suma de res! Per què no marxes, fill de puta?

Biel Barnils • Joan Brossa. La pau de l'abisme.

Bouvard i Pécuchet. Gustave Flaubert. Traducció de Jordi Llovet. Edicions Proa. 1990.

Dos copistes parisencs, que es coneixen per casualitat, es retiren en una casa de camp a Normandia. Allà es dedicaran a l’estudi de tota mena de matèries tècniques, científiques i humanístiques: horticultura, jardineria, química, medicina, ciències naturals, arqueologia, història, teatre, literatura, llengua, política, gimnàstica, espiritisme, filosofia, religió i educació, entre altres.

De la documentació passen a la discussió i a la posada en pràctica dels coneixements adquirits, però fracassen una vegada i una altra.

L’autor va llegir més de 1500 llibres abans de començar la redacció d’aquest d’inacabat, publicat pòstumament i seguit pel Diccionari de tòpics, una provable segona part.

“Havent dinat, s’instal·laven a la saleta, un a cada costat de la llar de foc; i encarats l’un amb l’altre, amb un llibre a la mà, llegien en silenci. Quan vesprejava, sortien a passejar pel camí ral, sopaven d’una revolada i continuaven la lectura fins entrada la nit. Perquè les llànties no els enlluernessin, Bouvard es protegia els ulls amb unes ulleres de vidres blaus; Pécuchet es tirava endavant la visera de la gorra.

Germaine no se’n va anar, al final, i Gorgu passava de tard en tard a cavar l’hort: havien cedit per indiferència, per descuit de les coses materials”.

Aquest volum de tres-centes quaranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “magnes obres que m’han agradat per allò que tenen d’imperfecte i d’inacabat”.

Philip Larkin. High windows. Vers de Société.

My wife and I have asked a crowd of craps
To come and waste their time and ours: perhaps
You’d care to join us? In a pig’s arse, friend.

Day comes to an end.
The gas fire breathes, the trees are darkly swayed.
And so Dear Warlock-Williams: I’m afraid -

Funny how hard it is to be alone.
I could spend half my evenings, if I wanted,
Holding a glass of washing sherry, canted
Over to catch the drivel of some bitch
Who’s read nothing but Which;
Just think of all the spare time that has flown

Straight into nothingness by being filled
With forks and faces, rather than repaid
Under a lamp, hearing the noise of wind,
And looking out to see the moon thinned
To an air-sharpened blade.
A life, and yet how sternly it’s instilled

All solitude is selfish. No one now
Believes the hermit with his gown and dish
Talking to God (who’s gone too); the big wish
Is to have people nice to you, which means
Doing it back somehow.
Virtue is social. Are, then, these routines

Playing at goodness, like going to church?
Something that bores us, something we don’t do well
(Asking that ass about his fool research)
But try to feel, because, however crudely,
It shows us what should be?
Too subtle, that. Too decent, too. Oh hell,

Only the young can be alone freely.
The time is shorter now for company,
And sitting by a lamp more often brings
Not peace, but other things.
Beyond the light stand failure and remorse
Whispering Dear Warlock-Williams: Why, of course –


Traducció de Marcel Riera

Finestrals. Vers de Société.

La meva dona i jo hem convidat a una colla de desgraciats
perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre: t’hi voldries
afegir? Ni parlar-ne, amic meu.

S’està fent fosc.
L’estufa de gas respira, els arbres balancegen foscament.
Així doncs Benvolgut Warlock-Williams: em sap greu...

Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;
només de pensar en el temps lliure que s’ha esquitllat

de dret cap al no-res mentre l’omplíem
amb forquilles i rostres, en lloc de posar-lo
sota un llum i escoltar la remor del vent
i sortir a fora per veure la lluna reduïda
a una navalla esmolada en l’aire...
Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament

que la solitud és sempre egoista. Ara ningú
no es creu l’eremita de la túnica i el platet
que parla amb Déu (que també se n’ha anat); el gran desig
és que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir
ser-ho tu amb ells, no saps com.
La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines

una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa?
¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé
(demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida)
tot i esforçar-nos-hi maldestrament,
però que ens ensenya com haurien de ser les coses?
Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleït sia,

només els joves poden estar sols tranquil·lament.
Ara queda menys temps per a la companyia,
i seure sota un llum sovint ens porta
no pas pau, sinó altres coses.
Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment
que remuguen Benvolgut Warlock-Williams: I tant que sí...

Biël Barnhills · Philip Larkin. High windows. Vers de Société.

Primavera, estiu, etcètera. Marta Rojals. RBA Llibres. 2011.

Llibre-homenatge a una de les moltes virtuts de la nostra llengua, la seva rica varietat dialectal, que es parla a quatre Estats diferents, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. En el cas que ens ocupa ara el parlar del poble de l’autora, la Palma d’Ebre. A la Rojals, Marta, la coneixia dels articles que ha anat publicant al Mail Obert de Can Vilaweb -ací hi són tots- i aquesta seva espaterrant novel·la em confirma allò que ja sabia: no és que sigui joveneta i tingui molt de futur, ans té tot el present del món i una mica de passat. És una narració on no hi pesa l’argument sinó els personatges i la llengua viva. Deu ser per això que l’he xalada tant. “-Arregla la soca. Té les pinces. Amb una pinça metàl·lica que amb prou feines puc obrir, fixo la borrassa al coll de la soca, ben tibant, i queda com una rebequeta verda. Abans d’aixecar-me, sense ser-ne conscient, passo la mà plana per l’escorça recargolada, i el tacte em torna una sensació compacta i viva, com una energia que em sorprèn i em fa constrènyer el front. De sobte, no puc evitar que m’envaeixi un respecte profund cap a aquest ésser de gravetat pètria i metabolisme lentíssim. Aquest oliver, i l’altre, i tots els que m’envolten em veuran passar, com han vist passar als meus padrins, i als padrins dels meus padrins. El seu temps es mesura amb una altra escala de l’escalímetre. Les meues circumstàncies passen a I:I.000, i les seues a I:20, potser a I:5. Per a ells sóc un insecte frenètic de temporada. I resulta que jo els ho dec tot i ells no em deuen res de res. -Ja t’encantes? -Quants anys té, aquest auliver? -Més que tu i que jo. Estira la borrassa d’allà, que cauran totes”. Aquest opera prima de tres-centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrada al piló de “llibres que si fins ara no han guanyat cap premi literari deu ser que no els cal per demostrar la seva qualitat literària”.

Montse Caralt i Sagalés. Inèdit.

Paret de pedra arrenglerada; esmorteïda pel dol. Ara és menys viva que mai. El vent bufa fort i enretira la cortina de pluja intensa que s'acostava. Les branques del llorer s'equilibren paral·leles entre elles, alçant-se al buit estèril del moment silenciós. Sols la percepció d'impressions indeterminades; no sospirs en el balanceig constant del món. Acrobàcia incessant de la tarda.

Biel Barnils Carrera · Montse Caralt. Inèdit.