De què parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami. Editorial Empúries. 2010.

Llibre de memòries, que ha trigat 10 anys a escriure, on el seu autor explica la seva passió per córrer.

En fa més de 25 que participa a maratons i triatlons d’arreu del món. Desvetlla el mètode que utilitza i les raons de fons que l’han portat a fer-ho. Mètode i raons de fons que no divergeixen gaire de les de l’escriure. Com si una cosa el portés a l'altre. Ni el córrer és una activitat només física ni l'escriure només intel·lectual.

“Estic convençut que escriure novel·les és bàsicament una feina física. El fet d’escriure en si mateix potser és una feina intel·lectual, però acabar tot un llibre és més aviat una activitat física. Evidentment, per escriure un llibre no cal aixecar grans pesos, ni córrer molt de pressa, ni saltar molt amunt. Per això la majoria de gent es queden amb l’aparença i s’imaginen que els escriptors ens guanyem la vida ben tranquils, fent una feina intel·lectual tancats en un estudi. Si tens prou força per aixecar una tassa de cafè, pensen, ja pots escriure una novel·la. Però si ho proves de seguida t’adones que no és una feina tan tranquil·la com sembla. Tot plegat -seure a l’escriptori, concentrar el pensament en un punt com si fos un raig làser, imaginar-te alguna cosa a partir d’un horitzó absolutament desert, crear la trama, triar les paraules adequades, fer que la història sigui coherent- demana molta més energia i molt més temps del que la gent s’imagina. Potser no has de moure gaire el cos, però dins teu es desenvolupa una activitat dinàmica i esgotadora. Evidentment, qui pensa les coses és el cervell. Però els escriptors es posen una disfressa que es diu relat i pensen amb tot el cos, la qual cosa els exigeix mobilitzar totes les reserves físiques, sovint fins a arribar a l’esgotament”.

Aquest volum de cent cinquanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre el córrer i l’escriure”.