100 mites de la ciència. Daniel Closa i Autet. Cossetània Edicions. 2010.

Ni fem servir només el 10% del nostre cervell ni la vitamina ce cura els refredats, ni els espinacs tenen molt de ferro ni els gats cauen sempre dempeus, ni existeixen races humanes ni fa més calor a l’estiu perquè la Terra és més a prop del Sol, ni la muralla xinesa és visible des de l’espai ni Einstein fou un mal estudiant, ni al zoodíac hi ha dotze signes ni els cactus absorbeixen les radiacions del nostre ordinador.

Aquest assaig contradiu un bon grapat de mentides assumides per un bon grapat de persones de bona fe que de fe n’han de tenir ben poca quan es tracta de ciència. O massa.

Els capítols, d’una pàgina i escaig de llargada, agrupats per temes, inviten a aprofundir-hi.

“Igual que passa amb els mites clàssics, els mites moderns són fruit en part del desconeixement i en part dels nostres desitjos. Ens agradaria que quedés una mica de màgia al món i, per tant, atribuïm propietats místiques a la Lluna o als astres. Interpretem el comportament dels animals des del nostre punt de vista i arribem a donar interpretacions absurdes a comportaments senzills. Enyorem una vida senzilla, que en realitat mai no ha existit, i de seguida atribuïm unes suposades propietats saludables a coses naturals, i altres de malignes a productes artificials.

Els mites es mantenen a còpia de ser repetits una vegada i una altra. I amb Internet n’han apareguts de nous, i se n’han reforçats altres. Finalment n’hi ha que els tenim tan incoporats que ja apareixen als anuncis publicitaris o a les pel·lícules com si fossin veritats científiques innegables”.

Aquest volum de dues-centes trenta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per desaprendre, tan important però més difícil que l’aprendre”.