Kirmen Uribe. Bitartean heldu eskutik. Irla.

Horixe da zoriona,
orduka lan egiten duen behargina.
Anne Sexton

Igandea da hondartzan asmo oneko jendearentzat.
Hango harrabots urruna entzuten da irlatik.

Uretara sartu gara biluzik.
Anemonak, trikuak, barbarinak ikusi ditugu hondoan.
Begira, haizeak garia bezala mugitzen du urak hondarra.
Urpera sartu eta azpitik begiratu zaitut.
Atsegin dut esku eta zangoen mugimendu geldoa,
atsegin sabelpeek itsasbelarren forma hartzean.

Lehorrera igo gara. Bero da eta itzal egiten dute pinuek.
Gaziak dira zure besoak, gazia bularra, sabela gazia.
Ilargia itsasoarekin lotzen duen indar berak
lotu gaitu geu ere.
Mendeak segundu bihurtu dira eta segunduak mende.
Udare zurituak gure gorputzak.

Anemonak, trikuak, barbarinak ikusi ditugu hondoan.
Igandea da hondartzan asmo oneko jendearentzat.


Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera

Mentrestant agafa’m la mà. Illa.

O sigui que això és la felicitat,
aquest treballador per hores.
Anne Sexton

És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.
Des de l’illa se sent el seu renou llunyà.

Ens hem ficat a l’aigua despullats.
Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
Mira, l’aigua mou la sorra com el vent mou el blat.
M’he submergit i t’he mirat des de sota.
M’agrada el teu pausat moviment de braços i cames,
m’agrada quan el pubis t’agafa forma d’alga.

Hem sortit de l’aigua. Fa calor i els pins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pit, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s’han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos.

Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.

L’home de Montaigne. Una lectura dels Assaigs. Joan Lluís Llinàs. Proa. 2009.

Aquest professor de filosofia de la Universitat de les Illes Balears fa una interessant aproximació a la vida i a l’obra de Michel Eyquem, a les seves idees i a la seva concepció del món, de l’home i de les coses.
Una molt bona porta d’entrada o de complement als que vulguin atansar-se o fer-se acompanyar pels Assaigs.

“Aquesta filosofia entesa com a art que cultiva l’home montanià està lligada a l’assaig entès com a mètode intel·lectual. Montaigne s’assaja i escriu, i l’escriptura el modifica. La consubstancialitat amb l’autor és la que atorga als Assaigs el seu tret d’obra única en el món. Potser fóra exagerat dir-ho així, però no ens allunyam de la veritat si afirmam que amb els Assaigs comença i acaba un gènere. Allò que avui anomenam assaig no és ben bé el que feia Montaigne, encara que en els assaigs actuals hi sol aparèixer la personalitat de l’autor. Però l’home de Montaigne no pot renunciar a assajar i assajar-se i, per tant, tampoc a produir obres com els Assaigs. Avui dia hi ha molt d’assaig extern, moltes opinions, però poc assaig personal, poc posar-se a prova, poc temptejar-se, és a dir, poc assaig que modifica la nostra existència, aquell que ens fa ser més exigents amb nosaltres mateixos i més tolerants envers els altres”.

Aquest llibre de cent seixanta-set pàgines quedarà amorrat al piló d’ “assaigs sobre assaigs. I tan ample”.

Mireia Calafell. Costures. Bicèfals.

Amb
el sol a l’escot, la mar a la pell,
la brisa d’estiu despentinant-me les pors,
les ganes de tu als llavis vermells,

escric amb els dits el nom del desig
i fujo de mi, i ens trobo en un cos
obert amb dos caps que miren enlloc.

Els assaigs. Llibre primer. Michel Montaigne. Proa. 2006.

Primer dels tres volums dels Assaigs traduïts admirablement pel valencià Vicent Alonso. Cinquanta-set capítols on l’autor reflexiona sobre tot però sobretot sobre ell mateix; l’autoreflexió individual passa a reflexió universal i l’anècdota a categoria, si cal.
Tot i estar carregat de llatinismes i notes a peu de pàgina el text no arriba a cansar mai, fins arribes a dependre’n; doncs ja tinc a la pila-de-llibres-per-llegir els dos que el segueixen.

“Mon pare em posà, quan encara em nodria i abans de la primera manifestació de la meua llengua, a càrrec d’un alemany, que morí més tard quan ja era un famós metge a França, completament ignorant de la nostra llengua i molt versat en la llatina. Aquest, a qui havia fet venir expressament i a qui pagava molt bé, em tenia contínuament entre els braços. Tenia també amb ell dos mestres més inferiors en saber, perquè em seguiren i perquè l’ajudaren. Aquests no em parlaven més que en llatí. Pel que fa a la resta de la gent de la casa, era una regla inviolable que ni ell, ni ma mare, ni cap servidor o cambrera no parlaren en la meua presència més que tants mots llatins com havien après per xapurrejar amb mi. És una meravella el profit que tothom en va treure. Mon pare i ma mare aprengueren bastant llatí per entendre’l i n’adquiriren la suficiència necessària per servir-se’n quan els calia, com també feren els altres servidors que tenien més a veure amb la meva atenció. [...] Quant a mi, tenia ja més de sis anys i encara no entenia més de francès o de perigordià que d’àrab. I sense art, sense llibre, sense gramàtica ni preceptes, sense fuet ni llàgrimes, havia après el llatí, tan pur com el que sabia el meu mestre d’escola: ja que no havia pogut mesclar-lo ni alterar-lo”.

Aquest volum de cinc-centes quaranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’autors que hi hem arribat via Josep Pla, un llibre porta a un altre, un autor a un altre; no etenc la literatura sinó com una xarxa i no com una piràmide o compartiments estancs”.