Óssip Mandelstam. Poemes.

Traducció d’Helena Vidal

10.

Tremolosa i punyent la Teva imatge
em fugia, en la boira, entre els dits.
“Ai, Senyor!” vaig dir, sense adonar-me’n,
no era ni pensat que ja era dit.

El Teu nom, com un ocell enorme,
a cop d’ala s’envolà del cor.
Al davant s’espesseeix la boira,
rere hi ha la gàbia buida i prou.

1912

Me’n recordo. Joe Brainard. L’Avenç. 2010.

Estirant el fil de la memòria l’autor esfilagarsa més de mil entrades breus que comencen totes per la primera persona del present d’indicatiu del verb recordar, recordo.
Hi veiem Gertrude Stein i Andy Warhol, però també la sinceritat que no acostumem a trobar als llibres de memòries. Un estil precís i directe, una llengua depurada; un clàssic que ha tingut múltiples imitadors i admiradors arreu.

“Recordo que caminava pel carrer jugant a no trepitjar les ratlles de separació de les rajoles.
Recordo que dèiem si en trepitges una és que estàs a la lluna.
Recordo una Sala de Lectura de la Ciència Cristiana que era una mica estranya.
Recordo la vegada que, ja fa molts anys, vaig veure la meva besàvia just abans que morís. (Però en tinc un record tan poc definit que no en puc dir ni pruna).
Recordo que, jugant a fet-i-amagar, sempre mirava d’amagat mentre comptava fins a cent.
Recordo que em semblava més misteriosa la idea de ser albí que no pas la de tenir una mancança de pigmentació.
Recordo les taquetes de color marró als pètals de les gardènies.
Recordo els petits rams fets d’escombretes netejadores de pipa doblegades en forma de cor. Amb malles. I agulles llargues amb una perla a la punta per poder-los clavar.
Recordo (en veu alta) els problemes de pronúncia amb la i i la e.
Recordo que si havies de clavar-li flors a la solapa d’una noia sempre acabaves fent broma. (I vinga a riure).
Recordo que dir-li pare em semblava massa formal, dir-li papà no formava part del possible i dir-li papi em semblava falsament enrotllat. Posats a triar el mal menor, vaig triar l’opció falsament enrotllada”.

Aquest volum de cent vuitanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens han portat a recordar moltes coses”.

Lluís Solà. Entre bellesa i dolor.

Quan ja no tinguis cap paraula
parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.

Maletes perdudes. Jordi Puntí. Editorial Empúries. 2010.

En Gabriel Delacruz treballa de transportista a La Ibérica. Recorre mig Europa i hi abandona quatre fills de quatre mares diferents.
Desapareix. Els seus fills es coneixen i reunits van reconstruint el trencaclosques de la vida del pare que mai van tenir.
La millor novel·la que he llegit aquest any i bona part de l’anterior. I ja estem arribant al seu meridià.

“Les punxades naixien molt al fons de l’orella dreta. Brollaven del cervell i després s’expandien en cercles concèntrics per devastar les ramificacions dels nervis d’aquella banda del crani. El dolor viatjava per la sang amb els batecs del cor. Les quatre passes que hi havia fins al lavabo li van fer l’efecte d’una detonació continuada del timpà. Se’l notava embussat pel pus i estava completament sord. Es va mirar al mirall per comprovar que aquella part del seu rostre encara existia. La parpella de l’ull dret li feia pampallugues. Una vegada, en Petroli els havia provat d’explicar el mal que feia una bona infecció d’orella: És com un mal de queixal, però amb tots els queixals alhora, havia dit. Ell i en Bundó l’havien acusat d’exagerar, però ara li donava la raó. Davant d’aquest panorama, va pensar el mateix que hauríem pensat tots: Amb un mal així, demà no em puc suïcidar”.

Aquest llibre de quatre-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-que-el-Màrius-Serra-et-va-dir,-quan-encara-ni-es-venia-a-les-llibreries-, se’n-sentirà-a-parlar”.