Philip Larkin. Poetry of departures.

Sometimes you hear, fifth-hand,
As epitaph:
He chucked up everything
And just cleared off,
And always the voice will sound
Certain you approve
This audacious, purifying,
Elemental move.

And they are right, I think.
We all hate home
And having to be there:
I detest my room,
Its specially-chosen junk,
The good books, the good bed,
And my life, in perfect order:
So to hear it said

He walked out on the whole crowd
Leaves me flushed and stirred,
Like Then she undid her dress
Or Take that you bastard;
Surely I can, if he did?
And that helps me stay
Sober and industrious.
But I’d go today,

Yes, swagger the nut-strewn roads,
Crouch in the fo’c’sle
Stubbly with goodness, if
It weren’t so artificial,
Such a deliberate step backwards
To create an object:
Books; china; a life
Reprehensibly perfect.


Traducció de Josep M. Jaumà
Poesia dels qui marxen.

Sentim a dir de tant en tant
com a epitafi:
Ho engegà tot al botavant
i desaparegué.
I sempre la veu sona
segura que aprovem
l’audaç, purificador,
elemental gest.

I tenen raó, em sembla.
Tots odiem casa nostra
i haver de ser-hi sempre.
Jo detesto el meu cau,
els trastos escollits,
els bons llibres, bon llit,
la vida en perfecte ordre;
així, quan sento dir:

Foté el camp ben lluny
em quedo avergonyit
com si diguessin: Es quedà nua
o: Té, malparit!
Si ell pot, jo no podria?
I això em permet seguir essent
sobri i diligent.
Però, sí, me n’aniria

a fer el fatxenda pels camins,
dormir ajupit a proa
malafaitat, bonàs, si
no fos tot tan artificial
un pas deliberat enrera
per a crear un objecte:
llibres; porcellana; una vida
reprensiblement perfecta.

Biël Barnhills · Philip Larkin. Poetry of departures.

A l’altra banda del riu. Roser Caño Valls. Setze Vents Editorial. 2009.

Opera prima d’aquesta bloguista (Antaviana, A l’altra banda del riu i Clic) que aplega tretze contes que combinen el to fantàstic amb el més quotidià i realista.
A destacar un objecte que es va repetint al llarg del llibre: el mirall. I un verb: canviar.
Posaria la mà al foc que aquest recull de contes no serà l'últim llibre que publicarà; a hores d'ara ja trobem a faltar el següent.

“Torno a ser al final del camí. O sigui que torno a ser al principi. Des que era una nena, l’àvia m’explicava contes en què les princeses s’enamoraven dels prínceps, i al final tots dos junts menjaven anissos i vivien feliços. M’havia arribat a creure que jo era dins d’un conte. I ara quan miro els teus ulls, tot allò esdevé literatura”.

Aquest volum de vuitanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de contes d’aquesta autora i editorial novelles”.

Montse Assens i Borda. Indigent, com jo.

Sóc càustica
i els cristalls punxeguts
se'm claven al versos
dels mots verinosos
que destil·lo

i cavil·lo
i cavil·lo:
-on dormen els trens
al final de trajecte?

Biël Barnhills · Montse Assens i Borda. Indigent, com jo.

Amberville. Tim Davys. Columna Edicions. 2009.

La ciutat, plena de carrers de tots colors, està habitada per animals de peluix. Un d’ells, l’Eric Ós, rep un encàrrec, li pot costar la pell i el farà anar de corcoll, que l’obliga a demanar ajuda a tres dels seus antics companys. Però aquesta és també la història de la relació, de la mena de relació, que té amb el seu germà bessó.

“El cicle de la vida, va pensar l’Eric mentre accelerava una mica el pas, feia que ens repetíssim contínuament; ens tornàvem previsibles, tan previsibles que les autoritats ens podien manipular fàcilment. Quan ens repartien, la majoria teníem els mateixos instints. Nosaltres reaccionàvem igual que les generacions anteriors i les generacions futures reaccionarien com nosaltres; això era un fet. Així, doncs, a l’alcaldessa, li era fàcil decidir sobre el sitema eduacatiu, sobre la distribució de les riqueses i sobre l’explotació dels recursos naturals. Perquè, malgrat els avenços tecnològics i mèdics, malgrat que les condicions materials havien canviat tant durant els últims dos-cents anys, els animals de peluix continuaven regint-se per l’amor, per l’odi, per l’empatia, per la gelosia, per la cobdícia i per la peresa i en depenien totalment. Els instints feien que ens comportéssim com els nostres avantpassats -sobretot perquè en el fons tots temíem el dia que els xofers trucarien a la nostra porta -i, per tant, els qui manaven ens podien controlar més fàcilment”.

Aquestes tres-centes quaranta-dues pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que sense ser novel·la negra en tenen tot l’aire”.