Montaigne. Stefan Zweig. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema. 2008.

Tant de bo la meitat dels llibres suposadament acabats fossin la meitat de bons que aquest d’inacabat. Esbós, primera redacció, d’una biografia-assaig sobre l’escriptor francès, que estava escrivint el seu autor abans de decidir plegar de viure.
No té pèrdua, és una delícia per a tots i en tots els sentits.
“Durant els deu anys següents Michel de Montaigne passa la major part de la seva vida a la torre. En té prou amb pujar uns quants graons de l’escala de caragol per no sentir els sorolls i les converses de la casa, oblidar els afers que el fastiguegen, puix que té un cor sensible que es neguiteja fàcilment; quan està ocupat en alguna cosa, el simple brunzit d’una mosca el pot assassinar. Si mira per la finestra, veu dessota el meu hort, el meu corral, el meu pati i la majoria de parts de la casa. Però al seu voltant, a la cambra circular, només hi ha els llibres que tant estima. Una bona part són herència de La Boétie, els altres els ha comprat. Sabent que en puc gaudir quan vulgui, estic content amb el sol fet de tenir-los. No viatjo mai sense llibres, sia en temps de pau sia en temps de guerra. Però sovint passo dies i mesos sense mirar-me’ls. Els llegiré a poc a poc, em dic, demà o quan em vingui bé... Són les millors provisions que he trobat per aquest viatge de la vida. Els llibres no són com els homes, que l’assetgen i l’importunen amb la seva xerrameca i que són difícils d’esquivar. Si no se’ls crida, no venen; pot agafar-ne un o altre, al seu antull. La meva biblioteca és el meu regne i procuro que el meu govern hi sigui absolut. Els llibres li expliquen llurs punts de vista, i ell respon amb els seus. Expressen llurs pensaments i li n’inspiren d’altres. No el molesten quan ell guarda silenci; només parlen quan ell els pregunta. Heus aquí el seu regne. I ells estan al seu servei.
Montaigne ha explicat de manera insuperable com llegeix i què li agrada llegir. La seva relació amb els llibres, com amb tot, és de llibertat. Vol llegir i aprendre, però només tant i durant tant de temps com li abelleixi i hi trobi delectació. No ha renunciat a les seves obligacions per assumir-ne altres de noves. De jove, diu, llegia per ostentació, per fer gala de coneixements i vanar-se’n; més endavant, per ser una mica més savi, i ara simplement per plaer, mai per treure’n profit. Si un llibre l’avorreix, n’agafa un altre. Si un llibre li és massa difícil, no em mossego les ungles per les dificultats que trobo en un llibre. Després d’un o dos intents, hi renuncio, puix el meu cap només actua al primer impuls. Si no comprenc un punt a primera vista, és inútil de repetir els esforços, tan sols aconsegueixen fer-lo més fosc. [...] Detesta tot allò sistemàtic, tot allò que pretengui imposar-li una opinió o saber aliens. Li repugna tot allò que prové dels manuals. En general trio llibres que han utilitzat la ciència; no els que hi menen. És un lector indolent, ocasional, però com de refinat! [...] En general té dues predileccions. D’una banda, li agrada la poesia pura, encara que no té talent per a ella, i admet que les seves incursions en el vers llatí no eren sinó imitacions del darrer autor llegit; i admira l’art de la llengua, però, de l’altra, el fascina també la simple poesia popular. Només allò que es troba a mig camí, allò que és literatura i no poesia pura, el deixa indiferent.
Si, d’una banda, li agraden les obres de la imaginació, de l’altra l’atreuen també els fets. Per aquesta raó la història és una pilota directa a la meva raqueta. I en aquest aspecte, com nosaltres, es complau en els extrems. M’agraden els historiadors que o bé són molt simples o bé molt competents. [...] Li agraden les imatges i els símbols en la poesia, el món dels fets en la prosa, tot allò que ens porta al factor humà i ens ajuda a entendre’l; ergo, la història. L’anècdota més simple és per a ell més important que tot un sistema del món. Art suprem o absència total d’art. El poeta o el simple cronista. Le reste est littérature, com diu Verlaine, simple professió. I Montaigne avorreix qualsevol professió”.
Aquestes cent quinze pàgines quedaran amorrades al piló de “llibre que tanca aquest petit meu homenatge a, diuen, l’iniciador del gènere de l’assaig”.