Charles Baudelaire. Les Fleurs du mal. L’Albatros.
Souvent, pour s’amuser, les hommes d’équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.
À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l’azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d’eux.
Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu’il est comique et laid!
L’un agace son bec avec un brûle-gueule,
L’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait!
Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l’archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.
Les Flors del mal. L’Albatros.
Traducció de Xavier Benguerel
Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
Traducció de Jordi Llovet
Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.
Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arroseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.
Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!
El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.
10
que prenen la paraula
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.
À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l’azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d’eux.
Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu’il est comique et laid!
L’un agace son bec avec un brûle-gueule,
L’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait!
Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l’archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.
Les Flors del mal. L’Albatros.
Traducció de Xavier Benguerel
Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
Traducció de Jordi Llovet
Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.
Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arroseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.
Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!
El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.
Etiquetes de comentaris: Poesia en francès
10 Comments:
Dues traduccions interessants. M'agrada comparar-les.
A mi també m'ha agradat comparar-les, tot i que resulta impagable llegir l'original en francés.
Sempre és un exercici interessant comparar traduccions i capturar albatros.
Salutacons, Biel!
L'albatros un dels poemes més emblemàtics de la literatura universal que estableix una analogia entre l'ocell i el poeta.
Salutacions, Biel!
Què gran que és Baudelaire! Les traduccions són bones. La de Benguerel manté la rima i és la primera que vaig llegir en l'edició dels Llibres del Mall. Aquest poema ha portat cua... en tot el segle XX!!!
Una abraçada, Biel!
Traduir poesia és impossible i, tanmateix, fa molta falta (i si és d'en Baudelaire, encara més).
Salutacions!
Sempre m'ha agradat aquest poema, i escoltar-lo recitat en la seva llengua original és una delícia.
Coneixia la versió de Xavier Benguerel, i recordo la meva sensació de no encaix amb el que sentia en aquell moment la meva ànima.
M'agrada molt la de Jordi Llovet (on està editada?),
és vertader sentiment que flueix.
Gràcies,
i bon dia al nou dia!
:-)
Hola Pere, trobo que comparar traduccions sempre és un bon exercici.
Hola Novesflors, per nassos necessito la traducció al costat perquè els
meus coneixaments de francès són inexistents.
Hola Pau, et veig capaç de capturar-ne d’albatros, sobretot els que teniu al País Valencià.
Hola Arlequi, com bé dius i s’hi pot llegir a la nota del poema traduït pel Jordi Llovet: “Aquest poema és un dels que no figuren en l’edició de Les flors del mal de 1857; apareix per primera vegada en forma de plaqueta, i després a la Revue française, l’any 1859. Amb tota versemblança, el poema va ser escrit per l’autor recordant el viatge que havia fet a l’illa Maurice l’any 1841. El tema del poeta maleït, empeltat amb la idea del poeta com a dandy o ésser singular, apunta en aquest poema, un dels més emblemàtics del recull”.
Hola Ricard, jo també coneixia sobretot la traducció del Benguerel.
Impossible del tot, David, però gràcies a les traduccions podem llegir molts poetes d’arreu.
Hola Marina, la del Jordi Llovet està editada a edicions 62 el desembre del 2007.
bé, avui, dues alegries. aquest bolc d'en biel i la relectura de l'albatros. gràcies
Gràcies a tu Miquel, per dir-hi la teva.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home