13 de setembre de 2010

Mireia Calafell. Costures. Bicèfals.

Amb
el sol a l’escot, la mar a la pell,
la brisa d’estiu despentinant-me les pors,
les ganes de tu als llavis vermells,

escric amb els dits el nom del desig
i fujo de mi, i ens trobo en un cos
obert amb dos caps que miren enlloc.

Etiquetes de comentaris:

4 que prenen la paraula links to this post

4 Comments:

Anonymous Anònim said...

Hola, els versos estan comptats, veritat? Té música, trobe. Encara que el que es diu no m'ha entusiasmat...
Salutacions

Coralet

13 de setembre, 2010 16:12  
Anonymous Vinz said...

:O

14 de setembre, 2010 16:29  
Blogger anna g. said...

bona metàfora de l'amor i la parella com un sol 'tot'. d'aquest poemari m'agrada també el de les cireres transgèniques.

salut! :)

16 de setembre, 2010 19:29  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Coralet, té música i ritme. a mi també m'agrada allò que diu. I la imatge final.

Vinz, gran blog el teu, italianocatalà. Hi acabo d'entrar.

Hola Anna, tinc molt poemes marcats d'aquest llibre però només en podia triar un. Salut i Versos!

22 de setembre, 2010 00:54  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home