6 de setembre de 2010

Els assaigs. Llibre primer. Michel Montaigne. Proa. 2006.


Primer dels tres volums dels Assaigs traduïts admirablement pel valencià Vicent Alonso. Cinquanta-set capítols on l’autor reflexiona sobre tot però sobretot sobre ell mateix; l’autoreflexió individual passa a reflexió universal i l’anècdota a categoria, si cal.
Tot i estar carregat de llatinismes i notes a peu de pàgina el text no arriba a cansar mai, fins arribes a dependre’n; doncs ja tinc a la pila-de-llibres-per-llegir els dos que el segueixen.

“Mon pare em posà, quan encara em nodria i abans de la primera manifestació de la meua llengua, a càrrec d’un alemany, que morí més tard quan ja era un famós metge a França, completament ignorant de la nostra llengua i molt versat en la llatina. Aquest, a qui havia fet venir expressament i a qui pagava molt bé, em tenia contínuament entre els braços. Tenia també amb ell dos mestres més inferiors en saber, perquè em seguiren i perquè l’ajudaren. Aquests no em parlaven més que en llatí. Pel que fa a la resta de la gent de la casa, era una regla inviolable que ni ell, ni ma mare, ni cap servidor o cambrera no parlaren en la meua presència més que tants mots llatins com havien après per xapurrejar amb mi. És una meravella el profit que tothom en va treure. Mon pare i ma mare aprengueren bastant llatí per entendre’l i n’adquiriren la suficiència necessària per servir-se’n quan els calia, com també feren els altres servidors que tenien més a veure amb la meva atenció. [...] Quant a mi, tenia ja més de sis anys i encara no entenia més de francès o de perigordià que d’àrab. I sense art, sense llibre, sense gramàtica ni preceptes, sense fuet ni llàgrimes, havia après el llatí, tan pur com el que sabia el meu mestre d’escola: ja que no havia pogut mesclar-lo ni alterar-lo”.

Aquest volum de cinc-centes quaranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’autors que hi hem arribat via Josep Pla, un llibre porta a un altre, un autor a un altre; no etenc la literatura sinó com una xarxa i no com una piràmide o compartiments estancs”.

Etiquetes de comentaris:

5 que prenen la paraula links to this post

5 Comments:

Blogger Mireia said...

només n'he llegit alguns fragments, però el més sorprenent és que la majoria de les reflexions que feia ens servirien avui dia.
Un llibre força recomanable

06 de setembre, 2010 16:25  
Blogger fum said...

Com la Mireia, de Montaigne només n'he llegit algunes pàgines escollides (la selecció de Pau Dito Tubau, publicada per Edicions de 1984), però subscric totalment el que diu, així com la teva "classificació" transversalista, que és, de fa un temps, la concepció que tinc de les lletres.

07 de setembre, 2010 13:50  
Blogger David said...

Un llibre absolutament modern, com qualsevol clàssic, és clar! Sobre el seu domini del llatí només puc sentir enveja...
Salutacions!

07 de setembre, 2010 20:55  
Anonymous Anònim said...

Ha anat bé l´estada al castell dels Torelló?
Ja veiem que Montaigne ha set una bona companyia.
Aquets dies el ciberespai fa goig ple de les lletres de Màrius Torres i V.A. Estallés.
Imma

11 de setembre, 2010 06:29  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Mireia, cert! Només amb força dels exemples que posa t'adones que era una altra època ja que molts fan referència a la guerra. Tot i que encara hi ha conflictes bèl·lics al món no és el nostre cas ara i aquí, per sort.

Hola Fum, doncs aviam si un dia t'animes a llegir-lo sencer i ens dius què t'ha semblat.

Hola David, sí, això de l'aprenentatge del llatí és increïble. S'entén que es passi tots els Assaigs citant autors en llatí.

Hola Imma, com pots veure i seguiràs veient ha estat molt profitosa la meva estada al Castell dels Torelló :)

22 de setembre, 2010 00:48  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home