Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Volum 2. Edicions DAU. 2009.

Segona part de la crònica diària del Govern de la Generalitat de l’1 de febrer del 1937 al 28 de febrer del 1938. També s’hi recullen tres textos personals de Josep Tarradellas -destaca sobretot el diari dels seus darrers dies de guerra-, vuit pàgines de cartografia i uns utilíssims índexs amb més de tres mil entrades de parlaments, declaracions, topònims, premsa, organitzacions i noms de persona d’ambdós volums.
Aquesta crònica ja serà sempre més de referència quan es tracti la guerra civil que trastocà el nostre segle XX.

“Dia 27 de gener del 1939.
Fins a les cinc tarda hem estat a Olot treballant, després ens hem traslladat a Girona i hem presenciat com un coronel pegava desaforadament amb un ferro, talment com si fos una bèstia, a un xofer soldat. Girona és un caos, no hi ha manera de passar per enlloc. Hem continuat cap a Figueres, i al sortir de Girona hem posat la ràdio; eren les set i les emissores franceses donaven compte de la presa de Barcelona. He plorat fins a l’arribar a Figueres, i Sbert i jo no hem dit ni paraula, estàvem trasbalsats. Encara que la notícia fos esperada, ens ha causat un gran dolor, hem pensat en la pena de tots els catalans i amb els meus. Hem anat al Castell de Figueres, a on una gran quantitat de Policia i Carrabiners guarda el Govern, i entre aquesta força hi ha un batalló de fusells metralladors. El Govern estava reunit.
Però hem parlat primer amb Álvarez del Vayo, que no sabia res de res, i deia que en alguns llocs no havia passat el Llobregat i que, a l’Hospitalet, Modesto es defensava molt bé. Després hem parlat amb Moix, que ha sortit del consell tot rialler i li hem preguntat si hi havia notícies bones. Ha contestat que podia assegurar que no era veritat que estiguessin els facciosos a les muntanyes de Vallvidrera, que encara es combatia a Terrassa i que, anant malament les coses, fins d’ací tres o quatre dies no podien entrar a Barcelona. Després hem parlat amb l’ase de Méndez Aspe, que encara sabia menys, i ens ha dit que durant vuit o deu dies les coses anirien malament, però que després els aturaríem. És a dir, això no és un govern sinó una colla de ximples o de covards. Sbert i jo hem marxat escruixits. És clar, però, que dintre el Castell, amb bon menjar i ben guardats, sense veure la gran tragèdia, tot és fàcil i bonic.”

Aquest segon volum de la Crònica de la Guerra Civil a Catalunya de mil tres-centes tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que la ganduleria dels historiadors i professors universitaris ha impedit que es publiquessin molt abans”.