Lluís Calvo. Col·lisions. En blanc i negre.

Et dic que hi ha un hivern que m’ha adormit els llavis
i que el desig és tèrbol i insolent.
Moixó encongit, m’envolo. Sóc a l’herbós camí
que adoràvem fa un temps: geranis, castanyers,
un pla fix de miralls i d’aigües somes
que el vent no redimeix. Els versos són l’excusa
amb què basteixo, insomne, l’hortizó
d’un drama en blanc i negre. “Tot això
em sembla un xic postís, com de pel·lícula”,
afirmes amb un aire demenjat.
I tens raó. Però l’heroi s’acosta
-pel porxo endomassat de la gran casa-
a guarir malsons. Ja sols voldria,
en aquestes alçades de penombra i de vida,
tenir l’honestedat de parlar del sarcasme
com si vingués d’algú altre i no de mi.
Però he volgut la fi quan l’inici era lluny,
com el malabarista que espera, sota el xàfec,
el públic que no acut. Ah, el teu riure infantil,
l’alegria viscosa! I sí: el desgavell
és l’aspra coartada que m’invento
quan tot ho desconec. I què reitero?
El fals empatx? L’ocàs a ran del llit?
Potser caldrà, només, retornar al silenci,
com etzibà el vell crític al Mastroianni trist
en recordar-li, al bis del seu regany mordaç,
que l’art no ha d’afegir més caos ni desordre,
si el viure ja n’aboca, infame, a raig.