22 de febrer de 2010

Salvador Espriu. Terra i cultura. Me’n vaig.

Tot el punyetero dia aguantant aquesta calor,
i no passa ni un bri d’aire a la cuina ni al menjador,
i el telèfon que no para, sempre em truca algun venedor
i la tele de la veïna omple tot el paissatge sonor,

i els polítics de la dreta em fan venir mala maror,
i els polítics de l’esquerra encara em fan sentir pitjor,
i el comissari Gordillo plana per damunt de tot,
i a la plaça, a les sardanes, m’acalora el del trombó.

Me’n vaig, me’n vaig,
me’n vaig lluny de la pudor.
Adéu-siau Barcelona,
adéu a la modernor.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!


Me’n vaig, me’n vaig,
me’n vaig lluny de la pudor.
Adéu-siau Barcelona,
adéu a la modernor.

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.


Me’n vaig, me’n vaig,
me’n vaig lluny de la pudor.
Adéu-siau Barcelona,
adéu a la modernor.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.


Etiquetes de comentaris:

4 que prenen la paraula links to this post

17 de febrer de 2010

L’extensió del temps. Xulio Ricardo Trigo. Edicions Bromera. 1996.


Llibre de viatges, dietari, assaig a seques, on dues estades fora de casa li serveixen a l'autor d’excusa per escriure sobre allò que fa i, sobretot, sobre allò que pensa.
A Dies a Compostel·la assisteix a l’Encontro entre Linguas on retroba una ciutat carregada de records d’infantesa. A Quaderns de Queralbs passa uns dies d'estiu en aquest bell poble de la comarca del Ripollès.

“Els llibres bons. Quins són? Llegeixo en un diari aquesta definició i penso que el temps passa i en trobo ben pocs, de llibres bons. Restar colpit per un text és cada vegada més difícil. És clar que pots fer trampa i endinsar-te en alguna història amb garanties, però la il·lusió de la sorpresa, del descobriment, no es perd mai.
Per a un escriptor els llibres bons acaben sent aquells que li transmeten alhora el rigor de l’escriptura i l’interès vital. No n’hi ha gaires així! O potser cada vegada ens tronem més exigents, més ambiciosos?
Avui, llegint Javier Marías, he constatat la seva qualitat. Els seus llibres transmeten una sensació de solidesa i obliguen a compartir la història. Potser sigui un punt de partida. Les novel·les que valen la pena t’obliguen, amb passió, inevitablement, a compartir el seu univers. N’hi ha unes altres que, tot i constatar el bon acabat i l’art que l’autor hi demostra, no ens colpeixen, no arriben a significar un punt de ruptura i, a la vegada, de fuga. Tota novel·la que no aspiri a desenvolupar aquests dos punts es queda en exercici lúdic, en ofici ben après, en aconseguiment esmorteït”.

Aquest llibre de dues-centes vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de qui s’ha passat a la novel·la històrica, però que espero que algun dia torni als gèneres que ara ens ocupen”.

Etiquetes de comentaris:

4 que prenen la paraula links to this post

8 de febrer de 2010

Laia Noguera i Clofent. Triomf. Segon Triomf. Primer moviment.

Inevitablement, la neu,
amb el silenci i l’olor de la neu.
Les llunes, la nit, a les branques.
L’absolut en el tors
d’aquell paisatge.

Però nosaltres
el que volíem era córrer
per sacsejar aquella nuesa,
perquè acabàvem de veure el triomf
i el món ens responia
amb un assentiment imperceptible.

El que volíem era córrer
per imprimir-ho
també nosaltres,
perquè acabàvem de conèixer
l’estrany acord afirmatiu,
la forma composta, la nit
en el silenci de neu a les branques.
L’ull obert que esperava.

I així vam llençar els nostres cossos.

Per imprimir
també nosaltres
la petja d’adonar-nos
d’aquell triomf.

Etiquetes de comentaris:

11 que prenen la paraula links to this post

2 de febrer de 2010

Ni d’Eva ni d’Adam. Amélie Nothomb. Empúries. 2009.


Nothomb visqué fins els cinc anys al Japó. Encisada per aquest país hi torna als vint-i-dos amb la intenció de quedar-s’hi. Hi dóna classes particulars de francès a Rinri, un nadiu silenciós i bonàs.
S’enamoren. I és sobre aquest amor que tracta aquesta deliciosa novel·la molt ben escrita on sembla, si més no m’ho sembla a mi, que no hi falta res, que no hi sobra res. I amb final inesperat inclòs, final que m’agradaria discutir amb l’autora.

“Els pitjors accidents de la vida són lingüístics. Un vespre d’entre setmana, passada la mitjanit, quan el son se m’enduia cap a les profunditats, en Rinri va demanar-me el matrimoni per dues-centes quarantena vegada. Massa cansada per ser evasiva, vaig dir que no i vaig adormir-me de seguida.
Al matí, vaig trobar una nota a la vora de l’escriptori: Gràcies, sóc molt feliç.En vaig treure conclusions d’un alt valor moral: Has fet feliç algú sent clara. T’has d’atrevir a dir que no. No té res d’amable, donar falses esperances. L’ambigüitat és la font del dolor, etc.Vaig anar a la feina a recol·lectar la meva dosi diària d’humiliació. Al vespre, en sortir, en Rinri m’esperava.
-Et portaré a un restaurant.
-¿N’estàs segur? Estic morta.
-No durarà gaire.
Davant dels bols de sopa de falgueres, en Rinri em va dir que els seus pares s’alegraven d’aquella notícia excel·lent. Vaig esclatar a riure i vaig respondre:
-No m’estranya.
-Sobretot el meu pare.
-Això sí que m’estranya. Més aviat m’imaginava que la teva mare n’estaria encantada.
-Per a una mare és difícil veure marxar un fill.
Aquesta afirmació va desfermar un lleu senyal d’alarma al meu cap. No dubtava que havia dit que no, però ja no estava gaire segura de com s’havia formulat la pregunta matrimonial. Si en Rinri ho havia preguntat de forma negativa, cosa freqüent en aquell país complicat, estava llesta. Vaig intentar recordar les normes gramaticals japoneses relatives a la resposta a les preguntes negatives, que són tan difícils com recordar els passos del tango. El meu cervell exhaust no se’n sortia i vaig decidir fer l’experiment. Vaig agafar el càntir de sake i vaig preguntar:
-¿No vols una mica més de sake?
-No -va respondre, amb cortesia.
De manera que vaig desar el càntir inútil. En Rinri semblava desconcertat, però, com que no em volia donar ordres, va agafar el càntir i es va servir.
Vaig amagar la cara rere les mans. Ho havia entès. Em devia haver preguntat: Encara et vols casar amb mi? I jo havia respost a la manera occidental. Passada la mitjanit, tinc l’enutjós defecte de ser aristotèlica”.

Aquest volum de cent vuitanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em vaig endur a Sicília i sempre més aniran lligats a aquell viatge”.

Etiquetes de comentaris:

14 que prenen la paraula links to this post