Amberville. Tim Davys. Columna Edicions. 2009.

La ciutat, plena de carrers de tots colors, està habitada per animals de peluix. Un d’ells, l’Eric Ós, rep un encàrrec, li pot costar la pell i el farà anar de corcoll, que l’obliga a demanar ajuda a tres dels seus antics companys. Però aquesta és també la història de la relació, de la mena de relació, que té amb el seu germà bessó.

“El cicle de la vida, va pensar l’Eric mentre accelerava una mica el pas, feia que ens repetíssim contínuament; ens tornàvem previsibles, tan previsibles que les autoritats ens podien manipular fàcilment. Quan ens repartien, la majoria teníem els mateixos instints. Nosaltres reaccionàvem igual que les generacions anteriors i les generacions futures reaccionarien com nosaltres; això era un fet. Així, doncs, a l’alcaldessa, li era fàcil decidir sobre el sitema eduacatiu, sobre la distribució de les riqueses i sobre l’explotació dels recursos naturals. Perquè, malgrat els avenços tecnològics i mèdics, malgrat que les condicions materials havien canviat tant durant els últims dos-cents anys, els animals de peluix continuaven regint-se per l’amor, per l’odi, per l’empatia, per la gelosia, per la cobdícia i per la peresa i en depenien totalment. Els instints feien que ens comportéssim com els nostres avantpassats -sobretot perquè en el fons tots temíem el dia que els xofers trucarien a la nostra porta -i, per tant, els qui manaven ens podien controlar més fàcilment”.

Aquestes tres-centes quaranta-dues pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que sense ser novel·la negra en tenen tot l’aire”.