Vicenç Altaió. Allò de dintre.

12 d’abril de 2009, 7h 45’ M’enfilo amunt, pedalejant amb la bicicleta de Joan Ponç, i avall, mans lliures, per un camí de pescadors que porta fins al far de cala Nans. Duc frac per mallot i barret de copa alta en lloc de gorra girada o casc. Sofreixo vertígen a cada revolt quan el camí s’aboca, vorejant els penya-segats, al mar esfilagarsat i polvoritzat per una violàcia tramuntana. Suspès al buit, m’arrapo a les formes minerals. A prop, hi puc llegir, de reüll, una escriptura obscura i puntejada que el vent i el mar han escrit com si fossin eines de tall esmolades. La llengua arcaica es manifesta gutural, interjectiva, tallant. La canto. Quan sóc a dalt, abandono la bicicleta en un estirp de la pedra i baixo unes escales fins al moll, acabat d’escombrar. El bufec del vent fa inhabitable el silenci d’aquest indret recòndit, allunyat dels humans. Pretenc de pescar, però el fil, la boia, la plomada i l’ham queden en suspensió i voleien segons la força de la ratxa per un cel fet mar, en la llum del capvespre, en la imposició del més enllà. Tota cosa ha perdut el contorn i m’aclapara la confusió. Se senten encara els cants dels mots antics, dibuixats en les constel·lacions i gravats en la pell de les serps, que van i tornen, escampats. En la transfiguració, se m’apareix un Foix en estàtua clàssica. L’alimentació ultraterrenal en excés d’ou, llet i sucre li dóna un aire de figura de sal amb barret i corbata, fràgil a la intempèrie. Em poso les ulleres de mar per veure-hi clar i entrelluco, suara, Joan Ponç sota les aigües, al fons, en les zones afòtiques. Floten, de cop, ambdós, inflats, com ombres corpòries, simulacres alliberats. Porten cendra calenta a les mans, cendra roent, fumejant, de la Ultratomba. La poesia i l’art em cremen les mans.