Pep Rosanes-Creus. L’illa del tresor. El cau.

Un cau és com un temple. El refugi que vols, on hi pots reposar, on t’estalvies noses, on no has de fer cares. El cau, el paradís. Per això, me’l mostraves i vaig poder entendre-hi, amb molt grossa temença, que si ho havia vist devia voler dir que no em passaria gaires vegades més. Ara em sento nu, tinc vergonya de viure, no trobo les raons per defensar l’inútil, només vénen al cap pensaments tan absurds, viure és no poder sentir mai prou tristesa, no tenir dret a riure. Però no ets pas morta, només no has tornat i així he de trobat l’alegria creient que et bellugues, ben viva quan recordo un gest, una mà que s’acosta o uns llavis humits. Em quedaré al cau, el meu temple pagà, per si un dia tornes. Encara que m’adormi. Per si un dia puc tornar al cau, m’esperes on et vols quedar sempre, on hi puc resisitir si m’hi pogués morir, rendit en els teus braços. El cau és el meu temple, com d’un gat adormit. 4, 24/10/06 19/11/06