Els hereus de Francesc Pujols. El pensament català brota i rebrota com un ceballot. Iván Sánchez Moreno i Francesc de Castro i Piera. Editorial Dux.

Trena-una entrevistes endreçades per temes, temes relacionats tots amb Francesc Pujols: la literatura, la filosofia, les arts, l’exili, la ciutat de Martorell i el rock català.
Joaquim Auladell, Quimi Portet, Perejaume, Roger Mas, Enric Casasses, Pau Riba, Jaume Sisa, Pascal Comelade i Heribert Barrera, entre molts altres, estiren el fil d’aquest cabdell infinit, personatge controvertit, genial, radical, que brota i rebrota com un ceballot en ple segle XXI.

“Vostè sempre diu que al llarg de la història de la literatura catalana, Pujols ha sofert una conspiració contra les seves obres...
Una conspiració? No! Tres o quatre! La primera conspiració és la dels noucentistes, aspirants a una vida ordenada com a funcionaris de la Diputació (com per exemple l’Alexandre Plana) i d’una poesia pulcra, a les antípodes de la poesia pujolsiana. Pujols, poeta consagrat per Maragall i autor d’El nuevo Pascual, tenia diners i no havia de complaure cap amo (que era llavors Cambó) i podia dir el que volgués. I evidentment això neguitejava els noucentistes, els posava frenètics.

Quines són les altres dues o tres conspiracions?
La segona gran conspiració és la dels franquistes. Pujols era un propietari, però els franquistes li feiens ois. Com no havia de ser així, si en la terra que ocupaven no es podia parlar ni de filosofia, ni de religió, ni d’art, ni de psicologia, ni d’antropologia, ni de faldilles! Era com si Catalunya estigués submergida al fons del mar. Imagineu com havia de ser d’asfixiant la vida de vileta de Martorell! Pujols vivia ofegat pel feixisme quotidià al carrer, a casa i a frec de pell. Caldria analitzar encara la història de Martorell dels anys quaranta i cinquanta per entendre el que dic.
La tercera conspiració és la dels estalinistes. Amb el canvi de govern aparegueren per tot arreu professors que havien sentit dir a Lukacs que Kierkegaard i Schopenhauer eren rendistes i que per això no eren de fiar, uns professors que judicaven l’art i la literatura guiant-se pel cànon ribià per a la poesia i el lukacsià per a la novel·la i que no s’havien adonat encara que l’art de masses, al segle XX, no eren pas la poesia ni la novel·la, sinó el cinema!

Així ens va. La majoria de xavals de 15 anys no han passat més enllà de llegir Harry Potter.
La quarta conspiració és la dels pujolistes. No pel president Pujol, que repetia de bona fe allò d’”els catalans ho tindrem tot pagat, com deia en Pujols”. La intenció de Pujols era consolar beneits, no pas crear eslògans pels pujolistes! Però els pujolistes seguidors de Pujol temien que els pujolsisme de Pujols acabés tenint més espia que el pujolisme a la Gran Enciclopèdia Catalana. I si voleu saber de qui parlo, potser entre els lectors d’aquestes línies hi ha algun d’aquests comissaris culturals del pujolisme que van ofegar i/o escanyar el pujolsisme durant més de vint anys, i si és així, pregunteu-me. Sóc jo, Mestre?”

Aquest volum de tres-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibre d’entrevistes que conté molta informació sobre Pujols, Francesc”.