8 de desembre de 2008

Anna Miralpeix i Llobet. Inèdit.

“Sang d’exili en llavor de solstici”
Maria-Mercè Marçal


La tardor és un to crepuscle
tan aclaparador
que no admet cap alternativa.
El Ter s’endú amb resignació
tots els petons que ens hem estalviat
posant l’excusa de la boira.
Són unes altres mans, ara,
que es beuen el meu jo
i l’èxtasi em sorprèn
a la deriva.




Etiquetes de comentaris:

21 que prenen la paraula links to this post

21 Comments:

Blogger Berenguer said...

Fantàstica. És una d'aquelles tardors gèlides i emboirades.

08 de desembre, 2008 22:58  
Anonymous Anònim said...

Hola,
m´agrada l´encapçalement de la gran Maria Mercè Marçal.
La tardor amb els seus clarobscurs, els passatges del Ter.

Gràcies per donar veu a poesies com aquesta.
Imma

09 de desembre, 2008 00:36  
Blogger Þµþ¥`s said...

em fa flipar aquesta dona!!!! un petonas....

09 de desembre, 2008 09:58  
Anonymous Anònim said...

Llegint aquesta poesia, he acabat amb un llarg sospir, la tardor es l'estació que mes prefereixo. Un petonet.

09 de desembre, 2008 10:11  
Blogger bitxo said...

Exquisida. No puc parar de llegir-la. Potser és perquè avui jo també vaig a la deriva...

09 de desembre, 2008 10:26  
Anonymous e said...

Com el bon cafè.
Tots els colors de l'estació passats per la màgia del teu pensament.Una amalgama que no et deixa mai indiferent.
e.

09 de desembre, 2008 11:45  
Anonymous Anònim said...

En paraules, la calidesa emocional de la tardor. Simplement genial.
Felicitats! h.

09 de desembre, 2008 16:21  
Anonymous Anna Miralpeix said...

Hola!
Em fa feliç saber que el que escric us arriba i commou. Diuen que l'art consisteix en fer sentir als altres allò que nosaltres sentim i compartir-ho d'aquesta manera tan especial, amb aquesta complicitat misteriosa i, fins i tot, miraculosa...
Una abraçada.

10 de desembre, 2008 17:01  
Blogger joan said...

Quina meravella que les paraules es puguin encadenar per donar forma a un pensament, una sensació, un sentiment. Un petit tresor....

10 de desembre, 2008 21:38  
Blogger Biel Barnils said...

Gràcies pels vostres comentaris. Aquest blog el feu més vosaltres que no pas jo.
I gràcies també a l'autora de la poesia per prendre la paraula; espero que a partir d'ara s'animi a fer-ho més sovint.

11 de desembre, 2008 06:55  
Anonymous Anònim said...

Bé, admetem que la tardor aclapara, això és possible, les estadístiques diuen que el major nombre de suïcidis són justament en aquesta estació. Admetem també que la boira t'ha servit per esquivar el pesat de torn. El que em sorpren és que t'hagis deixat ensarronar per un altre pesat que et duu a la deriva.

12 de desembre, 2008 11:30  
Anonymous Anna Miralpeix said...

Anònim, a la deriva, com a tot arreu, hi anem sols, no ens hi porta ningú. El teu comentari em sembla bastant extraliterari, és a dir, poc adequat per al Tinta Xinesa. Si vols, m'escrius a mi i n'acabem de parlar.
Ara bé, si em permeteu la reflexió, potser tot és mentida, la poesia també pot ser ficció i el/la poeta imaginar-se que sent tot això que escriu...
Salut per tothom i molta poesia!

12 de desembre, 2008 13:54  
Anonymous Anònim said...

Que potser Tinta Xinesa no forma part del món normal?
Les poesies no es poden construir només amb belles paraules.Si fos així qualsevol amb un mínim domini del dicccionari podria fer poesia

12 de desembre, 2008 14:16  
Blogger Biel Barnils said...

Ei, per què us amagueu o t'amagues darrera d'anònims? Dit això que cadascú s'amagui on vulgui.
Interessants els conceptes que heu posat sobre la taula: la poesia és ficció? És no-ficció? I, "Les poesies no es poden construir només amb belles paraules".
Gràcies per prendre la paraula, que és tota vostra.

13 de desembre, 2008 03:05  
Blogger Isabel De Yzaguirre. said...

M'ha encantat el poema, Anna.
Gràcies pel regal!!!

14 de desembre, 2008 01:42  
Anonymous Sylvia said...

Com diu anònim, les poesies, la poesia, no es construeix només amb belles paraules,això seria pur esteticisme. Per mi la poesia, la literatura en general, la que m´interessa i incita per seguir llegint, ha de tenir glapit de vida i, amb tot i ser ficció, perquè l´envoltura és ficcional, ha de parlar de coses vives, amb vísceres i sentiments.De tota manera, hi ha moltes maneres d´entendre la poesia i el tema té tela per tallar.
Salutacions a tots, Biel.

17 de desembre, 2008 01:30  
Blogger Biel Barnils said...

Sempre he pensat que la poesia és un gènere de no-ficció però no descarto que molts poetes s'inventin, s'imaginin, allò que escriuen. Hi tenen tot el dret, com si diguéssim.
M'interessa poc si allò que diuen és cert o no, això ho deixo per la premsa del cor o pels covards que s'amaguen darrera d'anònims.
La poesia és molt més complicada -o molt més senzilla- que tot això.
Què en penseu? Va, que aquesta conversa multitudinària permanent no té perquè acabar-se mai ;)

17 de desembre, 2008 14:46  
Anonymous Anònim said...

A veure si ens entenem, no cal que sigui veritat, vull dir que no cal que allò que expliques t'hagi hagut de passar de debó, però sí que cal que sigui creïble. Què passa amb la poesia que estem comentant,doncs
que no és creïoble, no transmet res des del punt de vista conceptual. Hi ha peixos de colors com hi haguessin pogut haver tulipes foforescents ....

21 de desembre, 2008 16:52  
Anonymous Anònim said...

M'he colat, el comentari anava per una altra poesia d'aquest mateix blog. Tot i així el comentari també val per aquesta (la del Ter)obviant l'últim punt i seguit(la referència a peixos de colors)

21 de desembre, 2008 16:57  
Anonymous Anònim said...

Aquest poema em transmet penediment per allò que no em pogut fer o perque no hem volgut fer.

14 de gener, 2009 19:35  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Anònim(s), el mateix poema transmet coses diferents a cadascú, no valen doncs els ortodoxes ni les veritats absolutes.
A mi aquesta poesia sí que em transmet coses. Però no la idea de penediment. Sí la de punt i a part, la de desenllaç inevitable, la de canvi de pell.

15 de gener, 2009 07:48  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home