29 de setembre de 2008

Tomas Transtömer. Det vilda torget. Carrillon.

Madame föraktar sina gäster därfor att de vill bo på
hennes sjaskiga hotell.
Jag har hörnrummet på andra våningen: en usel säng,
en glötlampa i taket.
Egendomligt nog tunga draperier där en kvarts miljon
osynliga kvalster är på marsch.

Utanför drar en gågata förbi
med långsamma turister, snabba skolungar, arbetsklädda
män som leder skramlande cyklar.
De som tror att de får jorden att snurra och de som
tror att de hjälelöst snurrar i jordens grepp.
Engata där bi alla går, bar mynnar den ut?

Rummets enda fönster vetter mot någonting annat:
Det Vilda Torget,
en mark som jäser, en stor skalvände yta, ibland full
av folk och ibland öde.
Det jag inombords materialiseras där, all skräck,
alla förhoppningar.
Allt det otänkbara som ändå skall hända.

Jag har låga stränder, om döden stiger två decimeter
översvämmas jag.

Jag är Maximilian. året är 1488. Jag hålls inspårrad
här i Brügge
därför att mina fiender är rådvilla -
de är onda idealister och vad de gjort på fasor nas båkgart
kan jag inte beskriva, kan inte förvandlablod
till bläck.

Jag är också mannen i overall som drar sin skramlande
cykel nere på gatan.

Jag är också den som syns, turisten som går och
stannar upp, går och stannar upp
och låter blicken vandra över de gambla målnin garnas
månbrända bleka ansiketn och svallande tyg.

Ingen bestämmer vart jag ska gå, allra minst jag själv,
ändå är varje steg där det måste.
Att gå omkring i de fossila krigen dar alla är osårbara
därfor att alla är döda!

De dammiga lövmassorna, murarna med sina
gluggar, trädgårdsgångarna där forstenade tårar
knastrar under kIackarna...

Oväntat som om jag klivit på en snubbeltråd sätter
kIockspelet igång i det anonyma tornet.
Carillon! Säcken spricker upp i sömmarna och
tonerna rullar ut över Flandern.
Carrillon! Klockornas kuttrande järn, psalm och slagdänga,
allt i ett, och darrande skrivet i luften.
Darrhänta doktorn skrev ut ett recept som ingen kan
tyda men handstilen känns igen...

Över tak och torg, gräs och gröda
ringer kIockorna mot levande och döda.
Svart att skilja på Krist och Antikrist!
Klockorna flyger oss hem till sist.

De har tystnat.

Jag är tillbaka på hotellrummet: sängen, lam pan,
draperiena. Det hörs konstiga ljud här, källaren
släpar sig uppför trapporna.

Jag ligger på sängen med armarna utbredda.
Jag är ett ankare som grävt ner sig ordentligt och
håller kvar
den väldiga skuggan som flyter där ovan,
det stora okända som jag är en del av och som säkert
är viktigare än jag.

Utanför drar gågatan förbi, gatan där mina steg dör
bort och Iikaså det skrivna, min förord till tystnaden,
min avigvända psalm.


Traducció de Carolina Moreno Tena

La plaça salvatge. Carrilló.

Madame menysprea els seus hostes perquè volen allotjar-se
al seu hotel tronat.
Jo tinc la cambra del xamfrà del segon pis: un llit miserable,
una bombeta al sostre.
Curiosament hi ha cortines feixugues per on desfila un quart
de milió d’àcars invisibles.

A fora passa un carrer de vianants
amb turistes a pas lent, escolars rabents, homes amb el trajo
de feina conduint bicicletes que grinyolen.
Els que creuen que fan rodar el món i els que creuen que
roden, impotents, al dictat del món.
Un carrer per on tots passem, on deu anar a parar?

L’única finestra de la cambra dóna a un lloc ben diferent:
La Plaça Salvatge,
un sòl en ebullició, una gran superfície estremida, de vegades plena
de gent i de vegades deserta.
El que porto dins meu s’hi materialitza, totes les pors,
totes les esperances.
Tot l’impensable que, malgrat tot, ha de passar.

Tinc les riberes baixes, si l’amor puja vint centímetres
m’inundarà.

Sóc Maximilià. Som a l’any 1488. Estic reclòs, aquí,
a Bruges
perquè els meus enemics no es decideixen -
uns malvats idealistes i no puc descriure el que han fet
al pati dels horrors, no puc transformar la sang en
tinta.

Sóc també l’home de la granota que va pel carrer amb una
bicicleta que grinyola.

Sóc també aquell que tothom veu, el turista que ara camina
ara s’atura, camina i s’atura.
I deixa que la mirada plani pels nostres rostres pàl·lids i cremats per la lluna
i les tel·les tumultuoses de pintures antigues.

Ningú no decideix on vaig, jo encara menys i tanmateix
cada passa va cap on ha d’anar.
Voltar entre guerres fòssils on tothom és invulnerable
perquè tothom és mort!

Els munts de fulles plenes de pols, els murs amb les seves
espitlleres, senders de jardí on llàgrimes pètries
cruixen sota els talons...

Tan inesperadament com si hagués ensopejat amb el fil d’una trampa
les campanes es posen en marxa dins la torre anònima.
Carrilló! El sac rebenta les costures i els acords
retronen sobre Flandes.
Carrilló! El ferro perrupejant de les campanes, psalm i
tonada, tot en un, i escrit tremolosament en l’aire.
El metge amb mà tremolosa va escriure receptes que ningú pot
desxifrar tot i reconèixer la lletra...

Damunt de teulades i places, de prats i horts
les campanes toquen a vius i morts.
Costa de distingir el Crist de l’Anticrist!
Les campanes ens porten a casa per fi.

Han emmudit.

He tornat a l’habitació de l’hotel: al llit, la bombeta,
les cortines. Se senten sons estranys, el soterrani
s’arrossega escales amunt.

Estic ajagut al llit amb els braços en creu.
Sóc una àncora que s’ha enterrat ben al fons i
reté
la immensa ombra que flota allà dalt,
el gran desconegut del qual formo part i segur que
és més important que jo.

A fora passa el carrer peatonal, el carrer on moren les meves
passes i també l’escrit, el meu pròleg al silenci,
el meu psalm a l’inrevés.

Etiquetes de comentaris:

6 que prenen la paraula links to this post

6 Comments:

Blogger gulchenruz said...

Ostres, quin descobriment m'acabés de posar a les mans.
Hauré de donar-hi més d'una ullada... cada dia estic més d'acord amb el que deies, l'atzar és qui et fa descobrir uns o altres escriptors/poetes, llevat dels grans noms com BORGES!

29 de setembre, 2008 11:17  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Gulchenruz, si el llegeixes ja ens diràs què t'ha semblat.

02 d’octubre, 2008 00:14  
Blogger digue'm ariadna said...

... Aquesta plaça salvatge em recorda tot d'imatges que es van originar arran d'una entrevista, que fa molts anys vaig escotar, d'un que mirava sovint des de la finestra del seu pis a la plaça reial i com els personatges que veia que anaven i venien, es quedaven i marxaven d'aquell espai, podien inspirar paraules de pèrdua i de possessió...

02 d’octubre, 2008 11:24  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Doncs et diré Ariadna, és curiós com una poesia et pot fer recordar una entrevista que vas llegir fa temps; tot ben lligat per fils invisibles, on tot porta a tot arreu i els murs i les separacions són ben bé mentides.
A mi aquesta poesia m'agrada com més la llegeixo. Ademés és d'un poeta que desconeixia del tot fa tres mesos. I la llengua original, que no conec però que em fascina, no sabria ni pronuciar-la! Va ser una feinada de Cal Ample transcriure-la i trobar els símbols que no utilitzem en català. Una feinada de copista medieval, que també m'apassiona.

02 d’octubre, 2008 21:42  
Anonymous anite said...

Tens raó, Biel, aquest poema cal llegir-lo uns quants cops, i uns quants més. Està publicat en català, aquest suec?
Gràcies per la transcripció, copista.

13 d’octubre, 2008 20:37  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Anite, sí, l'ha editat Perifèric Edicions.

13 d’octubre, 2008 21:40  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home