Divina Comèdia. Infern. Dante Alighieri. Editorial Proa. 2000.

Primer dels tres llibres que formen aquest poema narratiu, clàssic de les lletres italianes i universals, farcit d’imatges espectaculars i d’una desbordant imaginació.
L’autor, acompanyat per Virgili, visita durant vint-i-quatre hores els cercles de l’infern on va trobant tota mena de condemnats, circumstància que aprofita per criticar sense miraments persones i col·lectius del seu temps.
La traducció de Joan F. Mira modernitza i millora la de Josep Maria de Sagarra i manté l’estructura rítmica sense necessitat d’una rima obligada, fent prevaldre la comprensió per sobre de la forma.

“Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.
Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!
Tant’ è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch’i’ vi trovai,
dirò de l’altre cose ch’i’ v’ho scorte.
Io non so ben ridir com’ i’ v’intrai,
tant’ era pien di sonno a quel punto
che la verace via abbandonai.
Ma poi ch’i’ fui al piè d’un colle giunto,
là dove terminava quella valle
che m’avea di paura il cor compunto,
guardai in alto e vidi le sue spalle
vestite già de’ raggi del pianeta
che mena dritto altrui per ogne calle.
Allor fu la paura un poco queta,
che nel lago del cor m’era durata
la notte ch’i’ passai con tanta pieta.
E come quei che con lena affannata,
uscito fuor del pelago a la riva,
si volge a l’acqua perigliosa e guata,
così l’animo mio, ch’ancor fuggiva,
si volse a retro a rimirar lo passo
che non lasciò già mai persona viva.
Poi ch’èi posato un poco il corpo lasso,
ripresi via per la piaggia diserta,
sì che ‘l piè fermo sempre era ‘l più basso.


Traduccció de Joan F. Mira

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vag veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tots la nit passada amb tanta pena.
I com aquell, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el cami pel rost desert,
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.”

Aquest primer llibre de quatre-centes vint-i-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “clàssics per llegir a l’estiu i a l’hivern, a la platja i a la muntanya”.

Biel Barnils Carrera · Divina Comèdia. Infern. Dante Alighieri.