Bobby Fischer. D. Bjelica. Zugarto Ediciones. 1992.

Robert James Fischer està considerat com un dels grans grans mestres internacionals dels escacs. D’una forta personalitat i safareig a part -polèmic i extremat, va tenir una vida plena de clarobscurs- es diu que combinava el talent natural de Capablanca i la capacitat de treball d’Alekhine. Els seus desequilibris mentals és possible que fossin conseqüència del fet d’haver abandonat l’escola massa jove i centrat la seva vida, gairebé en exclusiva, a l’estudi i a la pràctica d’aquest joc mil·lenari.
Se l’hauria de recordar, però, només per les seves aportacions al món dels escacs, millorant les condicions del joc i dels jugadors. Fins i tot va inventar unes noves regles, l’anomenat RandomChess, que no van prosperar, i el rellotge Fischer, que sí que s’utilitza en algunes competicions.
La figura de Fischer exigeix una extensa biografia, per la seva vida i per la seva obra. Haurem d’esperar-nos que la facin els anglesos?

“Una partida de ajedrez en un torneo dura cinco horas y los experimentos demostraron que eso exige un esfuerzo físico igual que el boxeo. El ajedrez es un modo de vida, un juego que mata el aburrimiento y anima el espíritu. Uno siempre está meditando y sabe que está vivo. Siempre está amenazado y expuesto a los esfuerzos. No existe ningún fin social, sólo el esfuerzo para intentar hacerse un rincón de silencio dentro de un mundo bullicioso. Bobby sabe todo eso, pero como un ganador que es, sabe que la autocompasión no trae puntos. Cuando Dick Cavet le preguntó en la televisión cual era su mayor satisfacción, él contestó con sinceridad: -Destruir el ego de mi adversario-, y añadió: -Me gusta ver que tienen miedo...-.”

Aquest llibre de tres-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’escacs que vas llegir fa anys i que vols propagar, ja que el Fischer acaba de morir.”