11 de desembre de 2007

Sylvia Plath. Collected Poems. Waking in winter.

I can taste the tin of the sky-the real tin thing.
Winter dawn is the color of metal,
The trees stiffen into place like burnt nerves.
All night I have dreamed of destruction, annihilations-
An assembly-line of cut throats, and you and I
Inching off in the gray Chevrolet, drinking the green
Poison of stilled lawns, the little clapboard gravestones,
Noiseless, on rubber wheels, on the way to the sea resort.

How the balconies echoed! How the sun lit up
The skulls, the unbuckled bones facing the view!
Space! Space! The bed linen was giving out entirely.
Cot legs melted in terrible attitudes, and the nurses-
Each nurse patched her soul to a wond and disappeared.
The deathly guests had not been satisfied
With the rooms, or the smiles, or the beautifuly rubber plants,
Or the sea, hushing their peeled sense like Old Mother Morphia.


Traducció de Montserrat Abelló
Despertar a l’hivern

Puc tastar el metall del cel; el metall de debò.
A l’hivern l’albada en té el color,
els arbres rígids en el seu lloc com nervis socarrats.
Tota la nit que somio destruccions, anihilacions;
una renglera de colls tallats, i tu i jo
marxant-ne lentament en el gris Chevrolet, bevent el verd
verí de prats quiets, de petites làpides adossades,
silenciosos, sobre rodes de goma, camí d’un balneari vora mar.

Com les balustrades hi feien d’eco! Com encengué el sol
les calaveres, els ossos descordats, mirant la vista!
Espai! Espai! La roba del llit cedia del tot,
potes de bressol es fonien en terribles actituds, i les infermeres;
cadascuna s’enganxava l’ànima a una ferida i desapareixia.
Als cadavèrics convidats no els havien satisfet ni
les cambres, ni els somriures, ni les precioses plantes de goma,
ni el mar, que apaivagava els seus sentits pelats com la vella Mare Morfina.

Etiquetes de comentaris:

27 que prenen la paraula links to this post

27 Comments:

Blogger Albert said...

La poesia és intraduïble. Mai no s'arriba a copsar el so, la remor o l'estridència de les paraules. Mai no es transmet el sentit íntim dels mots, els matisos i connexions que tota paraula amaga. Mai no es reprodueix la dansa dels versos, ni la música del poema. Mai.

Tot i així, quina bella devastadora poesia ens porta la Montserrat Abelló!

No la coneixia jo la Sylvia Plath.

Tampoc a la Montserrat Abelló i era una pena, no paro de rellegir la delicada estrofa ("Ja mai res no podrà esborrar...") del poema que vas penjar el passat dimarts 27 de novembre.

Gràcies.

Ah ... i en Monzó és incommensurable. Jo crec que cap escriptor català havia aconseguit dibuixar amb tanta precisió la buida solitud, la inquietant al·lucinació en que hom es troba en el nostre entorn (urbà, occidental).

11 de desembre, 2007 20:25  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Albert, com que la poesia és intraduïble he penjat la versió original primer, així no es perd l'esforç de l'autora.
Me n'alegro que t'hagi descobert la Sylvia Plath i la Montserrat Abelló. I que rellegeixis "Ja mai res no podrà esborrar...".

11 de desembre, 2007 20:32  
Blogger bitxo said...

De Sílvia Plath, només en coneixia aquests versos, que em van atrapar:

"Com una aranya, teixeixo miralls,
fidels a la meva imatge"

Una abraçada :)

11 de desembre, 2007 20:46  
Blogger digue'm ariadna said...

M'agrada la Sylvia Plath, i les traduccions de la Montserrat Abelló les trobo encertades... però és cert que per llegir poesia, per seguir la musicalitat del vers, és millor la llengua original: la llengua amb que van ser escrites les imatges, els sentiments i les emocions... Prefereixo sempre, que hi hagi les dues versions...
... Gràcies

12 de desembre, 2007 12:10  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Bitxo, no coneixia aquests versos. Estan recollits a "Sóc vertical"?

Hola Ariadna, de mica en mica aniré afegint la versió original de totes les poesies que he anat endreçant en aquesta lleixa.
Gràcies a vosaltres!

12 de desembre, 2007 12:25  
Anonymous bitxo said...

Hola, Biel. Són de "Dona sense fills". I gràcies per les felicitacions d'ahir :)

12 de desembre, 2007 13:14  
Blogger aristocrataiobrer said...

jo en tinc Arbres d'hivern, també traduït per Montserrat Abelló, un dels pocs llibres que conservo en el meu limitadíssim espai

12 de desembre, 2007 15:09  
Blogger Biel Barnils said...

M'apunto els títols, gràcies.

12 de desembre, 2007 15:38  
Blogger Núria said...

Jo tampoc coneixia Sylvia Plath. Un poema fascinador. D'una gran sonoritat. Gràcies.

13 de desembre, 2007 00:13  
Blogger Biel Barnils said...

Ara ja la coneixes, Núria. Està prou traduïda al català.

13 de desembre, 2007 11:22  
Blogger TRAPEZISTA said...

I què me'n dieu de "The Bell Jar"? Una novel·la autodestructiva, com la seva pròpia vida: va preparar l'esmorzar dels seus fills abans que es llevessin i aleshores va ficar el cap dins el forn.

16 de desembre, 2007 21:49  
Blogger aristocrataiobrer said...

Aques The bell jar és La campana de vidre?

I ja és una manera ben bèstia de matar-se, ja, i ben domèstica

17 de desembre, 2007 11:33  
Blogger TRAPEZISTA said...

Sí, La Campana de vidre.

17 de desembre, 2007 16:12  
Blogger Biel Barnils said...

No sé si vosaltres sou d'aquests però a mi no m'agrada la Plath perquè tingués una vida i un final tant tràgic. La seva poesia m'atrapa i no sé ben bé per què, potser perquè és bèstia i bonica a la vegada?

18 de desembre, 2007 08:00  
Blogger digue'm ariadna said...

Parlaré per mi... m'agrada perquè les imatges del que veu, sent i descriu transmeten un intens món interior, m'agrada per la força i la fragilitat dels seus mots, m'agrada perquè amb una delicadesa i amb una brutalitat les seves paraules em resulten properes...

18 de desembre, 2007 08:48  
Blogger Biel Barnils said...

... que bé Ariadna, també has parlat per mi. No deixis de venir per aquí...

18 de desembre, 2007 09:04  
Blogger Laura Dalmau said...

mmm… Montserrat Abelló ens despulla els versos de Sylvia Plath i també d’altres poetes anglosaxones com Adrienne Rich, rere la pròpia subtilitat com a poeta... I sense deixar de banda la seva poesia PRÒPIA, la seva veu, la seva llengua, amb majúscula. Tot un gaudi!

M’he anat perdent

M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.

Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.

Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto

si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.
Montserrat Abelló®



Laura

18 de desembre, 2007 09:36  
Blogger Biel Barnils said...

Ostres Laura, que bonica la poesia. L'has recitada de memòria? ;)
Ara mateix he aprofitat per entrar de nou al teu "OhCapità" i em continua semblant magnífic-de-debò!

18 de desembre, 2007 11:40  
Blogger Laura Dalmau said...

Biel, el "OhCapità" no és meu, és del Jordi Puerta... jo tan sols tinc el bloc "És l'hora d'hissar els somnis"... és tot mèrit d'ell.
I referent a la poesia, es desmereixeria si la recités, prefereixo escoltar-la en silenci, aquest que els llavis somriuen.
:O)

18 de desembre, 2007 16:28  
Blogger Striper said...

Uns poemes facinants m'han agradat.

19 de desembre, 2007 07:02  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Laura, disculpa, sóc un despistat sense remei ;(

Hola Striper, em fascina que et fascinin els poemes ;)

19 de desembre, 2007 13:49  
Blogger aristocrataiobrer said...

evidentment el que compta és la seva poesia, però la vida de l'autora no deixa indiferent

i precisament abans d'ahir vaig agafar el volum de l'obra completa de l'Abelló, per aquests dies

19 de desembre, 2007 21:18  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Aristocrataiobrer, quan ens agrada l'obra d'un autor/a també volem posar el nas a la seva vida perquè és difícil, impossible(?), separar una cosa de l'altre. Realment la de la Plath és una vida tràgica amb final encara més tràgic que es reflexa en moltes de les seves poesies. Jo tenia un amic que estava especialitzat en autors/es amb vides i finals tràgics, Ferrater, Bauçà, Pavese, Plath, etc. No és el meu cas tot i que aquests autors m'interessen força per tot allò que van escriure.
Espero que disfrutis amb l'OC de l'Abelló.

20 de desembre, 2007 11:43  
Blogger Mirielle said...

No sé com he anat a parar a aquest bloc però estic realment encantada d'haver-lo descobert.

Sylvia Plath és una autora que colpeix, la seva poesia no sé com però et fa seva, a vegades et fa tremolar i tot.
Quan van parlar d'ella en un programa de lectura i van llegir alguns dels seus poemes no vaig dubtar a compar-me l'obra completa (mencionada més amunt). Tal com s'ha dit, Abelló fa una obra magnífica alhora de traduir-la. Uf, quan vaig comprar el llibre estava emocionadíssima. I realment, va valdre la pena.

04 de gener, 2008 21:48  
Blogger Biel Barnils said...

Jo estic encantat de rebre aquest entusiasme desbordant, Mirielle.

"...és una autora que colpeix... et fa tremolar i tot... estava emocionadíssima". La poesia és sobretot sentiment, oi? De la mena que sigui però sentiment.

07 de gener, 2008 01:05  
Anonymous Anònim said...

Avui fa, exactament, 45 anys que ens va deixar Sylvia Plath. Era un dilluns, com avui, i feia molt de fred, com el que jo sento.
Margot

11 de febrer, 2008 13:46  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Margot, a mi m'agrada més celebrar l'aniversari de la gent que ens ha deixat, més que el dia que va morir ;0)

14 de febrer, 2008 22:36  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home