Els dietaris retrobats (1939-1943). Ferran Soldevila. Tres i Quatre. 2007.

Si bé és cert, com em deia un dia la Marta (la Pessarrodona!), que aquest home es va passar la vida, com a mínim la recollida en aquestes pàgines, parant la mà, esperant sempre els diners dels altres, i això fa una mica de ràbia, també és cert que aquest és un dietari important que posa una mica més de llum a la foscor de l’exili català del 1939.
L’historiador hi va anotant, com acostuma a passar en aquest gènere literari, totes les seves il·lusions i neguits; sobretot l’esperança que un vaixell el porti cap a Amèrica, que no arriba mai. I la salut precària, la del fill i la seva.
Aquests dietaris, diuen que retrobats, se sumen als dos volums de Dietaris de l’exili i el retorn, del mateix autor i editats també per aquest llamp d’editorial del País Valencià.

“Marsella, 4.V. 42

[Transcric del carnet de notes] Carpentràs-Pernes. Rengles de xiprers, de cedres, de canyes, a vegades combinant-se. No gaire separats, formant com amples i llargs passadissos de conreus abrigats del mistral. Una negra –mulata- davant meu. Cubana? Capellet blau de tela frunzida –blau fosc damunt del cabell fosc, negre d’ala de corb, d’un arrissat menut. Ulls lents i molls, que a estones es cobreix amb ulleres negres de viatge. Llavis dobles, porquins, humits com de vaselina, ataronjats del maquillantge, sota els forats amples del nas aixafat. En aquest rostre hi ha calma, lentitud, i alhora orgull i esclavatge, ingenuïtat i voluptat. Curta i plena de bust, que cobreix una jaqueta sastre gris-verda, i una brusa de ratlles blaves i blanques –una brusa de negreta. Joiell de reina Saba: un fermall rodó, d’or, amb cercles de perles i topazis. Mocadoret vermell a la butxaqueta del pit. Faldilleta curta. Bells genolls, belles cames plenes. Sabates i mitges de seda, color de terra.
La verdor ho envaeix tot, fins s’enfila per les parets. Masies mistralenques. S’acosten les muntanyes de Vallclusa dins la calitja.
La negreta (27, 28 anys? Jove encara, en tot cas) s’adorm a estones, o com si s’adormís. Vinyes enre els rengles de xiprers. Verdor clara entre verdor fosca. Laura, Patrarca. Roques del circ de la Font de Vallclusa.
Sento la tebior dolça i la dolça plenitud de les cames de la negreta entre les meves. Pla d’Orgon. La verdor s’intensifica: pins, oms, xiprers. Les muntanyes blanquegen. Els roquissars acaben per dominar. A una banda, les muntanyes de Vallclusa, que ja hem deixat enrera, a l’altra les muntanyes del Luberon.
Les cames de la negreta són presoneres de les meves. És com si es despertés o es desperta realment. No sembla sorpresa. S’estira en un petit gest voluptuós”.

Aquest volum de sis-centes vint-i-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-per-no-perdre-mai-la-memòria-històrica-i-per-seguir-gaudint-d’aquest-gènere-que- m’apassiona!”.