Converses amb Xavier Sala i Martín. Jordi Graupera. Edicions DAU. 2007.

Aquest neoliberal que vesteix més de dues-centes americanes de colors cridaners diferents no s’està per brocs. Durant les vint hores de converses, que han servit de base per escriure aquest llibre, posa el nas a tot arreu des d’un punt de vista sempre independent i desacomplexat. Podem no estar d’acord amb tot el que diu però les seves argumentacions són sòlides, està molt ben documentat i opina amb coneixement de causa. Ens han agradat molt les introduccions del Jordi Graupera que encapçalen cada capítol.

“GRAUPERA. ¿Per què ho feu a través de missioners i no a través de cooperants?
SALA I MARTÍN. Primer, perquè a diferència dels voluntaris de les ONGs, els missioners fan un compromís vital, que implica dedicar-hi tota la vida. Alguns cooperants se’n van allà a passar dos mesos com si anessin a Disneylàndia, pugen a l’atracció de la pobresa i van a veure pobres. Després quan tornen aquí, es posen les rastes i se’n van a Gràcia a explicar-ho a tothom. Perquè el seu objectiu no és solucionar el problema sinó sentir-se bé. Cadascú es distreu com vol, però a aquest cooperant jo no li donaré diners. En canvi, els missioners que van cap allà i que s’hi estan tota la vida, tenen una determinació que no tenen els altres. I segon, el fet que els cooperants hi vagin temporades curtes vol dir que sovint no tenen ni idea de com funcionen les coses a l’Àfrica. Un capellà que porta vint anys vivint allà entén els problemes molt millor que tu o que jo, que hi podem anar tres mesos. Tenen molta més informació que nosaltres, i que els cooperants que van i vénen, vénen i van. Per tant, és qüestió de compromís i és qüestió d’informació. No sé si has llegit el llibre del Bru Rovira, Áfricas.
GRAUPERA. No.
SALA I MARTÍN. Són unes cròniques de l’Àfrica. Ell no és catòlic, em sembla, i tampoc és un crític de les ONGs, ell fa una descripció del que va veure ell quan va viure a l’Àfrica. Al final del llibre descriu les matances de Ruanda del 1994. Les dues últimes pàgines expliquen com una cooperant europea, quan els utus ja estan traient els matxets, comença a cridar que és alemanya o francesa, i amb el passaport a la mà, exigeix pujar la primera al camió i toca el dos. I és comprensible. La podien matar. Però el missioner que també és allí es queda per ajudar a salvar tanta gent com pugui. Al final el maten. Aquesta és al diferència més important entre els missioners i els cooperants”.

El sisè volum de la Col·lecció Retrats, de cent noranta-set pàgines, quedarà amorrat al piló de “llibres per regalar aquest Nadal”.