5 de novembre del 2007

Converses amb Xavier Sala i Martín. Jordi Graupera. Edicions DAU. 2007.


Aquest neoliberal que vesteix més de dues-centes americanes de colors cridaners diferents no s’està per brocs. Durant les vint hores de converses, que han servit de base per escriure aquest llibre, posa el nas a tot arreu des d’un punt de vista sempre independent i desacomplexat. Podem no estar d’acord amb tot el que diu però les seves argumentacions són sòlides, està molt ben documentat i opina amb coneixement de causa. Ens han agradat molt les introduccions del Jordi Graupera que encapçalen cada capítol.

“GRAUPERA. ¿Per què ho feu a través de missioners i no a través de cooperants?
SALA I MARTÍN. Primer, perquè a diferència dels voluntaris de les ONGs, els missioners fan un compromís vital, que implica dedicar-hi tota la vida. Alguns cooperants se’n van allà a passar dos mesos com si anessin a Disneylàndia, pugen a l’atracció de la pobresa i van a veure pobres. Després quan tornen aquí, es posen les rastes i se’n van a Gràcia a explicar-ho a tothom. Perquè el seu objectiu no és solucionar el problema sinó sentir-se bé. Cadascú es distreu com vol, però a aquest cooperant jo no li donaré diners. En canvi, els missioners que van cap allà i que s’hi estan tota la vida, tenen una determinació que no tenen els altres. I segon, el fet que els cooperants hi vagin temporades curtes vol dir que sovint no tenen ni idea de com funcionen les coses a l’Àfrica. Un capellà que porta vint anys vivint allà entén els problemes molt millor que tu o que jo, que hi podem anar tres mesos. Tenen molta més informació que nosaltres, i que els cooperants que van i vénen, vénen i van. Per tant, és qüestió de compromís i és qüestió d’informació. No sé si has llegit el llibre del Bru Rovira, Áfricas.
GRAUPERA. No.
SALA I MARTÍN. Són unes cròniques de l’Àfrica. Ell no és catòlic, em sembla, i tampoc és un crític de les ONGs, ell fa una descripció del que va veure ell quan va viure a l’Àfrica. Al final del llibre descriu les matances de Ruanda del 1994. Les dues últimes pàgines expliquen com una cooperant europea, quan els utus ja estan traient els matxets, comença a cridar que és alemanya o francesa, i amb el passaport a la mà, exigeix pujar la primera al camió i toca el dos. I és comprensible. La podien matar. Però el missioner que també és allí es queda per ajudar a salvar tanta gent com pugui. Al final el maten. Aquesta és al diferència més important entre els missioners i els cooperants”.

El sisè volum de la Col·lecció Retrats, de cent noranta-set pàgines, quedarà amorrat al piló de “llibres per regalar aquest Nadal”.

Etiquetes de comentaris:

14 que prenen la paraula

14 Comments:

Anonymous Anònim said...

No està gens malament la reflexió d'exemple, sens dubte. Atreu la capacitat de dir coses que potser no sempre es volen sentir; o de mostrar la mala imatge de la bona imatge. Em reconec a mi mateix que en llegir "neoliberal" he arrufat el nas, pensant en alguns que conec que els agrada definir-se així; però com les veus són més importants que els qualificatius, la impressió final és molt diferent.

06 de novembre, 2007 07:03  
Anonymous Anònim said...

quina mania amb Gràcia

06 de novembre, 2007 17:36  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Darabuc, m'ha agradat això de que els veus són més importants que els qualificatius.

Gracienc, segur que n'hi ha a tots els barris de gent com la que descriu el Sala i Martín, però Gràcia és el paradigma de moltes coses.

06 de novembre, 2007 17:53  
Blogger SU said...

Si, té bona pinta com a regal de Nadal...

Gràcies, Biel!

SU, una meitat

07 de novembre, 2007 18:23  
Blogger Jordi Gonzalez said...

Vaig escoltar una entrevista amb aquest home, a RAC1, i veritablement coincideixis o no amb ell es un d'aquells personatges del qual si que mereix la pena llegir-se el llibre ja que argumenta molt bé les seves paraules.
Una de les coses que em va donar enveja és el model educatiu universitari americà que ell va explicar. Res comparat amb el d'aquí.

09 de novembre, 2007 16:52  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Hola Jordi, totes les comparacions són odioses però sí, és vera, els diners i els esforços destinats a la recerca de les universitats americanes estan a anys llum dels que destinem els catalans. Al llibre en fa referència.

11 de novembre, 2007 04:21  
Anonymous Anònim said...

No en sabia res d’aquest bon home, però m’ha sorprès agradablement l’argumentació que poses com exemple i que té un pes de difícil discussió. Tot i tenint en compte que no pot generalitzar-se, ni a una banda ni a l’altra. Bé, potser caldrà anar fent lloc a la lleixa per a una nova troballa.

11 de novembre, 2007 18:58  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Hola agitador cultural, m'ha agradat la mena de presentación que fas al teu blog i que acabo de visitar ara mateix ;)

Al País Valencià potser el coneixeu menys al Sala i Martín, al Principat el seguim fa anys tot i que s'ha fet més famós darrerament ja que va ser president accidental del Barça abans de les últimes eleccions i amb la lamentable entrevista que es va publicar a "La Vanguardia" i que tanta cua va portar.
Ves fent lloc a la lleixa perquè és un llibre on es diuen coses interessants-intel·ligents. Però no exagerem, no et canviarà la vida -o sí!-.

11 de novembre, 2007 21:29  
Anonymous Anònim said...

Gracienc, desgraciadament, té raó. Un altre gracienc.

12 de novembre, 2007 19:06  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Com sou els graciencs tu.. el meu germà és neogracienc, així que un respecte tu ;)

12 de novembre, 2007 19:46  
Blogger Júlia said...

Un personatge interessant, evidentment, i unes reflexions que avui és fan molt més necessàries, a l'entorn de tot aquest doll d'oenagés que ens han envaït i on hi ha molts pipiolos.

13 de novembre, 2007 07:53  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Hola Júlia, benvinguda a aquest fòrum de conversa permanent.
En aquest llibre les ONG's només ocupen una petita part, més l'ocupa el continent d'Àfrica en general, tema que interessa i preocupa al Sala i Martín.

13 de novembre, 2007 11:24  
Blogger Júlia said...

Durant molt de temps, jo, i molta gent, malgrat ser atea i agnóstica es va estimar més donar els diners aquests de la renda a l'església que no pas a inconcretes oenagés, que s'han convertit en una mena de calaix de sastre on tot s'hi val. Bé, he d'admetre que l'església també... dallonses. Però, mira, és allò del boig conegut.

16 de novembre, 2007 10:05  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Hola Júlia, també jo sóc ateu-agnòstic, gràcies a déu, però penso que en aquesta reflexió el Xavier Sala l'encerta. I també ell és ateu-agnòstic, per cert!

16 de novembre, 2007 10:57  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home