28 de febrer de 2007

Lluís Calvo. La tirania del discurs. Coerció.

A Arnau Pons

De les preguntes últimes que assetgen el caminant
n’hi ha aquella que sorgeix com la flor del marge,
talment la borratja híspida i poc apreciada
o la malva ruderal dels llocs de pas.
Diguem que és aquell interrogant
que es demana, circularment, “què hi faig aquí”;
tot plegat més o menys adobat amb la retòrica
que ha permès, feliçment, uns quants mil·lennis
d’apassionant filosofia i discussions post mortem.
Tanmateix, no cal fer-se gaires il·lusions:
sabem, prou bé, que l’únic paper que ens és donat,
ara i aquí,
és el de ser vigilats de ben a prop.
Tant se val si la nostra tasca és ridícula o exigua,
augural o lligada a les garrofes del carrer.
En l’esglaó que calgui, en el tram que convingui,
sempre hi haurà algú disposat a controlar els nostres actes,
a silenciar-los
o a incloure’ls en un grup determinat.
I els arguments i els recursos seran, sempre,
malignes i variats.

Al capdavall,
també un poema és una manera, ben subtil,
d’emmanillar els qui el llegeixen.

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home