Sylvia Plath. Travessant l’aigua. Esdeveniment.

Com es solidifiquen els elements!
La llum de la lluna, aquell penya-segat de guix
a la cornisa del qual jaiem

esquena contra esquena. Sento com crida una òliba
en el seu fred blau.
Vocals intolerables m’entren al cor.

L’infant en el blanc bressol es remou i sospira,
ara obre la boca, exigint.
Té la cara petita cisellada en soferta fusta roja.

Llavors hi ha les estrelles: inextirpables, dures.
En tocar-lo: crema i emmalalteix.
No et puc veure els ulls.

On la flor de pomera gela la nit
camino en un cercle,
un rastre de velles culpes, fondo i amarg.

L’amor no hi pot venir aquí.
Un esvoranc negre es desclou.
Sobre l’altre llavi

una petita ànima blanca fa adéu, un petit cuc blanc,
els meus membres també m’han abandonat
Qui ens ha desmembrat?

La fosca es va fonent. Ens toquem com mutilats.