J.V. Foix. L’estrella d’En Perris.

Diuen que la filla de l’esclopaire, gollut i amb poca feina, és boja, i la gent en fuig quan hi topa. Riu, envermellida i escabellada, del matí al vespre. Riu, cansada de tant de riure, i dibuixa signes estranys a les parets, que jo crec evocatius. Riu, a primera hora, quan fa ganyotes als mecànics dels cotxes de línia; riu quan s’enaigua a la font de la vila, i es descorda i aireja el cos; riu quan balla tota sola al clar de lluna, i riu, més que mai, quan els altres ploren. El capellà l’exorcita quan ella vol entrar al Temple, en dies d’oratge. Avui l’he trobada quan, hereva dels déus i coronada de violes, cantava al peu de les tombes, dolça i afinada. Més tard, l’he vista quan amagava uns papers. Tota amarada de sol, m’ha mirat i ha fugit. Tocat migdia, quan, corredor de plaça, venia de fer les tendes, se m’ha acostat amb una faldada de roselles i me n’ha donat un pom.–Vós no em feu riure, ha dit. M’ha agafat pel braç, i m’ha fet seguir per un corriol perdedor entre arbres fruiters. –No, vós no em feu riure gens. M’ha mirat tendrament i, amb timidesa de vestal, m’ha donat un plec de fulls manuscrits on conta, amb lletra segura, clara i torbadora ensems, històries fora d’ús, llunyanes i actuals, que jo, lector llarg de ficcions, no recordo que mai cap escriptor hagi tingut prou talent per a transcriure.

Biel Barnils Carrera · J. V. Foix. L'estrella d'en Perris.