Joan Margarit. Els primers freds. Poesia 1975 – 1995. No et veuré més.

És la pell violeta d’una nit que vam deixar pendent. El teu silenci sona com un saxo d’or negre al fons dels dies sense tu. Com panteixa al teu pit el contrabaix, i el flanc càlid de fosca que sempre més somiaré avançant amb la meva mà lenta cap a tu. Músics en la penombra, instruments d’or en les boques liloses: ja, la vida mai més no em tornarà el que m’he jugat al teu cos nu des que vas ser una festa. Només queda, al piano, un negre cec, el nostre amor. Toca sol en aquest ponent de fosca i el meu somni s’adorm en els seu dits.