3 de maig de 2006

Joan Margarit. Els primers freds. Poesia 1975 – 1995. No et veuré més.

És la pell violeta d’una nit
que vam deixar pendent.
El teu silenci sona com un saxo
d’or negre al fons dels dies sense tu.
Com panteixa al teu pit el contrabaix,
i el flanc càlid de fosca
que sempre més somiaré avançant
amb la meva mà lenta cap a tu.
Músics en la penombra, instruments d’or
en les boques liloses: ja, la vida
mai més no em tornarà el que m’he jugat
al teu cos nu des que vas ser una festa.
Només queda, al piano, un negre cec,
el nostre amor.
Toca sol en aquest ponent de fosca
i el meu somni s’adorm en els seu dits.

Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

2 Comments:

Blogger Biel Barnils said...

I no us la perdeu per res del món cantada per Miguel Poveda al seu últim treball DESGLAÇ.

03 de maig, 2006 15:51  
Blogger mar said...

bon dia, Biel
vas marxar sense el teu llibre. Te'l guardo, amb brisall inclòs (que ara que et conec ja te'l sé escriure)
http://www.emboscall.com/
és el de baix de tot (primer llibre de poemes)

***
he tingut la sort de conèixer en Margarit i de sentir-lo recitar aquest poema... ufff, no es pot explicar...arriba a l'ànima
Tinc el cd d'en Poveda. Magnífic de debò

04 de maig, 2006 08:26  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home