Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990. Manuel de Pedrolo. Edicions 62. 1991.

Diaris que donen testimoni dels últims anys de la vida de l’escriptor. No són íntims sinó que tracten temes generals com l’espanyolització del mil·lenari de Catalunya, la mediocritat de la classe política, les visites a exposicions d’art, el cinema i la literatura. També hi ha poesies de l’autor -molt fluixes- i esbossos d’arguments, sobretot triangles amorosos, que després podia haver convertit en novel·les. 

Manuel de Pedrolo, experimentador del llenguatge, tractà gairebé tots els gèneres literaris; home solitari i de poca ambició, compromès amb l’independentisme d’esquerres, atacà sense embuts el bilingüisme imposat al país. És, juntament amb Josep Pla, un dels escriptors més prolífics de la nostra literatura. 

“Català lleuger o català pesat? No té gaire sentit discutir-ho si dintre el català pesat ja hi ha el lleuger. No cal pas que t’acomiadis d’un parent a l’estació; pots dir-li perfectament adéu. Com pots molt bé allargar la mà a un conegut enlloc d’encaixar-hi... però, de fet, molts cops no es parla verament de cap mena de català, sinó d’una substitució lèxica o sintàctica del tot innecessària i, en darrer terme, d’una colonització lingüística. D’altra banda, hi ha coses ben curioses. L’altre dia vaig veure que el Diari de Barcelona, tan afeccionat al neocatalà, respecta el nòlit, mentre que ha deixat caure el vaixell”. 

Aquest llibre de tres-centes quaranta-nou pàgines quedarà amorrat al meu piló de “diaris”.