12 d’abril de 2006

Pandora al Congo. Albert Sánchez Piñol. La Campana. 2005.

Novel·la sobre l’encàrrec que se li fa a un negre literari d’escriure un llibre sobre un condemnat a mort per assassinat. De manera paral·lela el lector va seguint la història que escriu a partir de les llargues entrevistes que li fa a la presó.

En aquest llibre es repeteixen algunes de les característiques de La pell freda: llocs inhòspits, situacions extremes, monstres fantàstics que ataquen amb violència i l’amor entre l’home i la bèstia. Hem de suposar que l’autor repetirà algunes d’aquestes característiques al seu proper llibre que, com va prometre, tancarà la trilogia.

Sánchez Piñol construeix una novel·la més complexa, molt ben edificada, maó sobre maó, on tot lliga i té sentit. Potser la llengua de l’autor no deixarà satisfets als partidaris del català heavy però a mi m’ha semblat una llengua molt neta, lleugera, àgil, ideal pels llibres que es basen en l’argument i la llengua és una eina al seu servei.

“Com que jo em sentia incapaç de retratar la vida interior de Marcus i Amgam, al llibre vaig voler limitar-me a referir els actes que es van viure a la capçada d’aquell arbre. Òbviament, la censura moral de l’època només em va permetre el·lipsis monstruoses. Perquè, què és el que Amgam i Marcus feien en aquell cim arborícola? L’amor, tot el dia, sense pausa ni descans. Ara, sis dècades després, em trobo amb la dificultat gairebé inversa: descriure acrobàcies sexuals no comporta cap mèrit literari i des del meu punt de vista la literatura fa temps que ha recorregut tot l’espectre de les emocions humanes. O sigui, que escrigui el que escrigui no seré original, així que ho resumiré amb una paraula i a fer punyetes: follaven”.

Aquest llibre de cinc-centes noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “novel·les de literatura catalana contemporània”.

Etiquetes de comentaris:

6 que prenen la paraula links to this post

6 Comments:

Blogger Buk said...

Tot just m'he acabat fa poc aquest llibre. Habia un punt en que algunes coses de la història em grinyolaven una mica, però cap al final tot queda feliçment resolt, i com molt bé dius, tot acaba lligant. M'ha agradat força. Ara tinc a l'espera Pallasos i monstres, del mateix Piñol, i fa molt bona pinta.

Salut
Buk

13 d’abril, 2006 08:10  
Blogger Biel Barnils said...

Buk, ja em diràs què t'ha semblat, jo també el tinc a la pila de "biografies per llegir".

Aquest llibre el va escriure fa anys i ningú en va fer gaire cas. Ara que és un autor (re)conegudíssim tothom el voldrà llegir. És una llàstima però les coses a vegades funcionen així, t'han de conèixer per llegir-te...

13 d’abril, 2006 08:36  
Anonymous Anònim said...

Liquidacions de temporada. Sense interés. Tornem-hi als veritables clàssics.

04 de gener, 2007 10:01  
Anonymous Núria said...

Tot i que está ben escrit i ben lligat, mentre el llegia em vaig sentir una mica estafada, per la repetició d'arguments respecte la pell freda. Tot plegat una mica massa artificiós per el meu gust. Se m'han passat les ganes de llegir més Sanchez Pinyol

17 de març, 2007 17:57  
Blogger Francesc Puigcarbó said...

amb iaxó si que no estariem pas d'acord, la pell freda tenia de bó l'ambient, la sensació claustrofóbica de l'illa, els personatges i poca cosa més, no ens deia res que nop sabessim, peró te un quelcom que fascina, fins i tot li vaig dedica r un poema. Per Pandoraal Congoes literalment una bajanada, una iteració de la Pellñ Freda i una presa de pel. Em vaig sentir estafat.

26 d’abril, 2007 14:53  
Blogger Biel Barnils said...

Anònim, Núria i Francesc, m'agrada MOLT que em porteu la contrària. És sa, bo i necessari.
És cert que en aquesta novel·la no es respira l'ambient de "La pell freda" però a mi sempre m'ha agradat la metaliteratura.
També haig de reconèixer que no sóc un gran lector de novel·les.

27 d’abril, 2007 10:03  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home