Pandora al Congo. Albert Sánchez Piñol. La Campana. 2005.

Novel·la sobre l’encàrrec que se li fa a un negre literari d’escriure un llibre sobre un condemnat a mort per assassinat. De manera paral·lela el lector va seguint la història que escriu a partir de les llargues entrevistes que li fa a la presó.

En aquest llibre es repeteixen algunes de les característiques de La pell freda: llocs inhòspits, situacions extremes, monstres fantàstics que ataquen amb violència i l’amor entre l’home i la bèstia. Hem de suposar que l’autor repetirà algunes d’aquestes característiques al seu proper llibre que, com va prometre, tancarà la trilogia.

Sánchez Piñol construeix una novel·la més complexa, molt ben edificada, maó sobre maó, on tot lliga i té sentit. Potser la llengua de l’autor no deixarà satisfets als partidaris del català heavy però a mi m’ha semblat una llengua molt neta, lleugera, àgil, ideal pels llibres que es basen en l’argument i la llengua és una eina al seu servei.

“Com que jo em sentia incapaç de retratar la vida interior de Marcus i Amgam, al llibre vaig voler limitar-me a referir els actes que es van viure a la capçada d’aquell arbre. Òbviament, la censura moral de l’època només em va permetre el·lipsis monstruoses. Perquè, què és el que Amgam i Marcus feien en aquell cim arborícola? L’amor, tot el dia, sense pausa ni descans. Ara, sis dècades després, em trobo amb la dificultat gairebé inversa: descriure acrobàcies sexuals no comporta cap mèrit literari i des del meu punt de vista la literatura fa temps que ha recorregut tot l’espectre de les emocions humanes. O sigui, que escrigui el que escrigui no seré original, així que ho resumiré amb una paraula i a fer punyetes: follaven”.

Aquest llibre de cinc-centes noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “novel·les de literatura catalana contemporània”.